Josep M. Oliva | Actualitzat el 07/11/2016

L'apollardat

 
Aquests dies hi ha hagut molt rebombori arran dels canvis ortogràfics aprovats per l'Institut d'Estudis Catalans, bàsicament pel que fa a la supressió de molts accents diacrítics. Al marge de polèmiques és important comptar amb una institució que vetlli pel nostre idioma, que en fixi unes regles i que li doni unitat, però estaria bé que en determinades qüestions, sobretot pel que fa al lèxic, els guardians de la llengua admetessin que el català real no és el que marca el dictat del diccionari oficial sinó el que circula viu en la parla del carrer. Fa anys, en la meva vintena, hi havia un amic a la colla a qui algú va rebatejar com l'apollardat. Apollardat no és una paraula que figuri al diccionari de l'Insititut ni tampoc un castellanisme, tret d'un suposat apollardado que figuri al de la Real Academia, però sense cap referent lingüístic previ, a tots ens semblava que aquell mot el retratava molt bé. 

Alguna cosa en la genètica de la nostra llengua ens indicava que apollardat no feia al·lusió a cap tret físic ni, menys encara, a cap qualitat humana o intel·lectual. En realitat ningú hauria pogut definir aquell adjectiu, però a tots ens semblava que li esqueia com un vestit fet a mida. Llavors encara no existia internet, si hagués existit hauríem pogut trobar algunes definicions en diccionaris oficiosos extrets del llenguatge popular. Apollardao: "insulto inofensivo que describe a un sujeto ‘agilipollao’, ‘atontao’ o que ‘está en babia’; se dice de una persona que está pasmada". Així era el nostre amic; de ruc no en tenia ni un pèl, però mantenia un posat d'enfavat permanent, amb una cara d'estar sempre atònit. I d'una manera inconscient, amb aquell mot indefinible resumíem tots aquells trets de cop. Feu la prova, parleu amb un tercer d'algú que "està apollardat", i veureu com fàcilment us entén. Però no us entesteu a dir "totes" i parlar en femení plural (com fan ara alguns que ens volen alliberar de tantes coses) pensant que l'auditori entendrà que us referiu a homes i dones junts. La llengua, al marge del que digui l'Institut d'Estudis Catalans o del que vulguin imposar els que van de políticament correctes, té unes regles internes més poderoses que les que pugui dictar la normativa oficial. Uns codis atàvics que rebem en herència, que fan que funcioni i que ens puguem entendre. La resta és cagarel·la.
 

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.