Verda vista des del balcó de l'estudi. Foto: Anna Pujol Per estar tranquil. Cada dos minuts haver d'agafar el telèfon, que cada tres minuts truquin a la porta... Així no es pot treballar. Em molesta molt el soroll extern, em destrempo. Aquí vaig fent al meu aire, és més fàcil concentrar-se. Abans, al cap de dues hores estava connectat, ara en un moment ja estic penjat al món de la música.
Quan va començar a interessar-se per la música?
Mai. Vaig néixer i les meves germanes grans ja tocaven el violí per casa. De petit, jugava amb el piano. Tanmateix, quan em va agradar de veritat, quan vaig dir: «M'hi vull dedicar», va ser cap als catorze anys.
«De petit jugava amb el piano»
Actualment, en la majoria de casos, la situació és extremadament diferent. Als catorze anys hi ha molts xicots que diuen: «Jo vull ser músic, me n'aniré a comprar una guitarra», i quan van a comprar-la, a la cantonada següent ja hi ha algú de la Generalitat que els hi vol donar un premi. El país dels premis i de la poca música. Ara no es puja en aquells ambients musicals, és més difícil. També veig que el públic no exigeix tant als músics. Una cançó agrada i enganxa si la posen mil cops a la tele. Encara que sigui un cagarro, la gent hi anirà de cap.
«Aquest és el país dels premis i de la poca música»
Quins instruments ha tocat?
He tocat el piano i el violoncel. A més, quan treballava amb el Lluís Llach i aquesta gent, en l'època dels sintetitzadors, tocava tots els teclats. M'hi vaig haver de posar per força. Tot i així, no és el mateix que el piano. Per desgràcia, des que vaig començar a treballar professionalment, vaig perdre una mica el piano. Té una pulsació, una tècnica, necessita una dedicació. És un tema que em porta maldecaps. Ja m'hi poso, ja, però de la mateixa manera que critico altra gent perquè ho fa malament, també em critico a mi. No arribo a fer allò que he de fer. Ara estic tocant per un disc, sóc jo el que toca el piano i estic bastant atabalat.
Carles Cases tocant el seu piano, situat al centre de l'estudi. Foto: Anna Pujol
M'ha anomenat a Lluís Llach. Com va ser l'experiència de treballar amb ell?
Vaig treballar vuit anys sencers amb ell. I quan dic vuit anys, són vuit anys. No els diumenges a tocar, no, vuit anys. Vam fer uns cent cinquanta concerts, vuit o nou discs... Recordo el moment en què el Manel Camp em van dir per començar a treballar amb el Lluís. Aquella mateixa setmana m'havien concedit una beca a Berkeley per anar a estudiar música. Vaig decidir anar-me'n amb el Lluís, i crec que vaig fer bé. De Berkeley tothom surt igual. Això està molt bé per als químics, però per als músics, que representa que han de ser compositors creadors...
«Lluís Llach és un personatge que m'agrada molt»
En canvi, portava amb el Lluís un any i ja em deia si volia fer-li els arranjaments del disc, si volia anar a gravar a Madrid, a Roma, o a on volgués. M'obria portes. Quan ell anava sol per Europa a tocar, jo hi era quinze dies abans per assajar, perquè arribés i pogués cantar. Del 82 al 90 vaig estar amb ell, temps que inclou l'actuació al camp del Barça i tot això. És de les experiències més enriquidores que he tingut. Com més temps passa, més vaig veient que és un personatge que m'agrada de veritat. Vam estar moltes hores junts, viatges en cotxe... Vaig viure amb ell. Quan li escrivia els arranjaments, m'oferia la casa. Carpeta, llapis, i cap a l'Empordà. Em va tractar molt bé. Jo li vaig donar tot, també, tota la música que portava a dins va anar a parar a ell.
«Carpeta, llapis, i cap a l'Empordà»
Ara ens trobem molt poc. Tot i així, l'altre dia li vaig demanar si em podia fer la lletra per a unes cançons i em va dir que en aquells moments estava molt ocupat, però que hi estava obligat. És una gran persona. He acompanyat molts artistes, però el Lluís és diferent. Procura mantenir cada dia aquell grau d'humilitat. S'ho treballa i ho aconsegueix. I és que s'arriba a veure cada «ego» pel món...
És diferent compondre per a un disc que per a una pel·lícula?
Això depèn de tu mateix. Recordo que havia sentit compositors, que ara ja tenen els seus vuitanta anys, que deien: «Jo faig música per a pel·lícules, i després faig el que m'agrada. Les bandes sonores són per guanyar-me la vida». Aquesta opció no la trobo gaire interessant. Jo he optat per fer la meva música ja sigui per al cine, per al bisbe o per a qui sigui. No em vull esperar als vuitanta anys per tenir hores lliures i poder fer la meva música. Sempre que faig una nota, la faig de dins. Després li pots donar un gir, depenent de quina finalitat tingui la melodia que compons, però al teu aire. Si et vénen a buscar a tu, és perquè et volen a tu, no?
I tant.
I ets tu que has d'anar marcant la teva pauta. Les excuses, fora. «Oh, és que el director em va dir que...», «oh, és que no hi ha pressupost...». Per escriure una música no cal ni un euro. Només cal seure i compondre. Hi ha molt buròcrata musical a Espanya. Artistes als quals els agradi la música de veritat? Hi hauria de pensar.
«Faig la meva música ja sigui per al cine, per al bisbe o per a qui sigui»
Què li ha aportat la seva col·laboració amb directors cinematogràfics?
La meitat d’ells m'ha aportat angoixes. Veure que en el món del cine hi ha moltes estrelles. El món de la música clàssica, en canvi, és més seriós. Hem hagut d'estudiar un colló. En canvi, algú que no hagi estudiat mai pot ser director de cine, pot ser un gran «cantamañanas». Tanmateix, també n'he trobat que valen realment la pena. Un d'ells, Gonzalo Suárez , el qual m'ha fet al·lucinar i crear. Un escriptor que s'explica tan bé... Començava a fabular i em deia coses que m'entraven per un altre forat, em feia obrir els ulls. Havia de buscar coses per dins meu que no havia tret mai. Un dels directors espanyols més brillants.
«Gonzalo Suárez és un dels directors espanyols més brillants»
Quan en ve un de més jove, no em respecta. Em sent el violí i em diu «nyigo-nyigo». Aquí ja em poso a la defensiva. Ara predominen els nyigo-nyigo, qui tingui un teclat ja ho pot fer. I amb l'excusa de la crisi, encara més. Un director de cine m'ha arribat a dir: «És que el meu veí té un teclat, ja m'ho farà ell». Cinquanta anys treballant i estudiant, i «el meu veí té un teclat». Fa molt mal, això. Dos anys fa, que no tinc feina. Això sí, cada dia aquí, a les nou del matí treballant fins al vespre. Amb aquest temps he fet un recopilatori de vint-i-quatre CD, de bandes sonores que no havien sortit mai en disc... I d'aquí a un parell de mesos sortirà.
«He fet un recopilatori de vint-i-quatre CD que sortirà d'aquí a un parell de mesos»
Com descriuria «Dancing», el seu últim disc?
Un recull de temes de diferents pel·lícules, i tots amb un denominador comú, el ball. Tango, havanera, calipso, salsa... L’hem fet amb quatre: el Lluís Ribalta , amb qui fa molts anys que toquem, un contrabaix i una marimba. Jo he assumit el paper de compositor i pianista. No sé si és el més encertat, però ara he fet això.
El músic sallentí toca el piano després de l'entrevista.
Creu que internet és un bon mitjà per als músics?
I tant. A veure, quan m'encarreguen una feina, fer-la i enviar-la per internet és collonut. Qualsevol agafa el cotxe i se'n va a Madrid! Per altra banda, pel que fa al tema de les descàrregues, també em sembla molt bé. És un mitjà perquè la gent t'escolti, jo penjo temes cada dia. Qui es queixa? Els que fan molts diners.
«Qui es queixa de les descàrregues per internet? Els que fan molts diners»
Això sí, als que ens ha agafat amb l'ofici ja après i ens hem hagut d'adaptar al digital, ens ha costat. Actualment, a mi em valoren moltes vegades per l'agilitat que tinc amb l'ordinador. Però la veritat és que internet pot fer tantes coses, que cadascú hauria de trobar-li la seva part positiva.
Podria donar un consell als músics que comencen?
Han de saber que tenen tres sortides: terra, mar i aire. No sé cap on anirà a parar la història. Tampoc podria dir que han d'estudiar música, perquè ara els que no han estudiat ens han desplaçat. Avui dia, els que et fan encàrrecs volen que els venguis la moto, un bon paraigua. Per tant, primer de tot, un músic que estigui començant hauria d'aprendre a vendre bé la moto.
«Tres sortides: terra, mar i aire»
Com és un dia de la seva vida, des que es lleva fins que se'n va a dormir?
Vist des de fora, monòton. Em llevo, prenc un cafè i pujo aquí dalt (l'estudi). A les nou del matí estic davant del meu laboratori musical, que inclou piano, taula per escriure a mà, ordinador, teclat... Quan pujo l'escala, plas!, em dic: «Avui faré tal cosa», i això em pot ocupar un dia, o noranta dies. Baixo a dinar, torno a pujar i a treballar altra vegada. Últimament fins a dos quarts de set, que fan «Comissària Lescaut». Dura una hora i mitja, me la miro i torno a pujar. Després de sopar, obro el Facebook i deixo anar totes les anades d'olla que faci falta.
«Quan m'assec em desplaço, el meu intel·lecte fuig a una altra ona»
És clar, algú que em mirés des de fora diria: «Ostres, que avorrit». En canvi, algú que pogués entrar dins meu veuria que quan m'assec aquí em desplaço, el meu intel·lecte fuig a una altra ona. Físicament, havia viatjat molt, molt. Ara les coses van maldades, però aquí també m'ho passo bé.
El compositor en un moment de «desplaçament al món de la música» Foto: Carles Cases
Mirant enrere, què és el que més valora de la vida?
Valoro que, des que era ben jovenet, he fet el que he volgut. Sense haver de demanar permís ni donar explicacions. Em vaig marcar una direcció i l'he anat seguint. Als 18 anys, era a Lapònia tocant. Als 40, vaig decidir que volia fer bandes sonores. Vaig anar cinc anys a l'Havana a estudiar. He fet el que he volgut, però amb substància, sense fer el «cantinflas».
Vaig sortir de casa com un pollet, em van llançar al món. Cada vegada hi penso més. Ho vaig aprofitar, però sense fer mil coses, perquè no cal. Per exemple, a París, fent un cafè en una galeria, mentre sents l'accent francès del cambrer amb el seu elegant davantal, ja n'hi ha prou. Viatjar és el que més he fet. De pel·lícules, n'he fet el 60% a Espanya i l'altre 40% a fora.
«He fet el que he volgut, però amb substància»
On ha treballat més a gust?
A França em van cuidar moltíssim. A més, ho volen tot ben acabat, amb els detalls ben arreglats.
I algun lloc per anar a viure?
A París. Hi he estat molt i sempre m'hi he trobat com a casa. En tres dies ja has agafat l'accent. En canvi, a Alemanya, Polònia..., et sents estranger. I un altre lloc on també m'agradaria viure és Mèxic, però no al DF, sinó en un poblet tranquil dels afores.
