Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de juliol de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa pocs dies, un visitant que deambulava tranquil·lament per la ciutat va fer una definició força encertada de la ciutat: “Manresa, té aquell aire decadent que agrada”. Valorem-ho positivament, com a mínim, la decadència s’entén com a atractiu. Potser per això som propensos a l’embelliment de l’envelliment. O sigui, abonar el terreny per a les arts plàstiques per suplir les mancances infraestructurals i la degradació d’alguns punts de la trama urbana. Què en dieu dels grafits al primer pis de la casa cantonera de l’inici de la carretera de Cardona? I del cicle Visuals, que fa instal·lacions que no se sap ben bé si són art o brossa... Brossa de deixalla, no pas com a referent artístic. O les botigues rememorades en les pintures del carrer de les Barreres. I, sobretot, el mapping sobre la Seu del certamen Manrusiònica que de modernet, n’és una estona.
Ben mirat, potser ens cal capitalitzar tot aquest actiu i erigir-nos en l’aparador de l’art urbà i la manifestació artística contemporània. Amb una mica de màniga ampla fins i tot podem colar com a art les pintades amb lemes llibertaris de gust dubtós i les marranadetes del mític Ynda que, si ens regíssim per la llei del Far West, ja hauria estat ajusticiat a la plaça Major. La modernitat es flaira per tots els carrers de Manresa i, amb una mica de suport municipal —al marge del que ja dóna la falta de manteniment— potser aviat podrem organitzar una mostra permanent d’instal·lacions urbanes que barregin degradació i desconstrucció, grisor i coloraina, modernitat i decadència.
