Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de juliol de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Abadal
Amb l’arribada de la calor el país es prepara per rebre l’onada de turistes. Alguns, com els fabricants de la cervesa Damm, aposten reiteradament pel paisatge mediterrani costaner i, en les dues últimes edicions, com passava amb el de les bombolletes de cava, fitxen actors internacionals. Ara bé, el nostre país no només té costa. És un territori variat, amb climatologia per a tots els gustos. Per això, la campanya institucional de la Generalitat s’ha decantat per mostrar els encants de terra endins i, precisament, ho ha fet amb un referent ben proper. Són els cellers Abadal que, com veieu en el fotograma que adjuntem, són protagonistes d’una bona part de la campanya centrada en els fruits de la terra i enoturisme. A veure si atraiem més visitants cap a l’interior, que necessiten fer rendible el territori i abandonar el turisme de borratxera de la costa que fa molt soroll i gasta més aviat poc.
Bagés
El cas de les fusions bancàries és el de la fracció eterna fins a deixar oberts al públic els mínims punts d’atenció i tracta humà. De cada vuit oficines n’hi va haver quatre, de quatre vam passar a dues i, recentment, en casos com el de la compra de Catalunya Caixa per part del BBVA, de dues a una Les successives integracions, a més, han provocat que els centres de direcció cada cop siguin més lluny. Ara, les decisions ja no es prenen ni tan sols a Barcelona, sinó directament a Madrid. I, evidentment, la sensibilitat pels clients i pel territori on estan implantades, escasses o nul•les. Un exemple ben palès és aquest cartell instal•lat a l’entrada de l’oficina del Banco de Santander —ja no ho tradueixo al català en justa correspondència— pensat —i errat— en castellà. Comença malament amb l’abreviatura, però és que després hi ha escrit el nom de la nostra comarca com segueix: “Bagés”. Com m’indica el gentil lector que em passa la imatge, devien tenir al cap el Vallès, tot i que l'accent tancat encara delata més que els motllos de façana d’oficina contemplen poc o gens la nostra llengua. Desesperant.
Okupes amoïnats
Com desesperant és la situació de moltes famílies sense sostre. Tant que el treball de la PAHC s’ha estès tant que, de vegades, fins i tot sembla que sigui un hobby. Els fets que narro a continuació són absolutament certs i, de passada, del tot significatius. El 19 de juny, membres del col•lectiu Arran van ocupar el bloc de pisos dels números 1 i 3 del carrer Major del Poble Nou, propietat del BBVA. En el bloc, que compta amb nou habitatges, hi viuen cinc joves. El cas és que una amable lectora m’informa que, tot passant per davant del bloc, va sentir els comentaris dels joves okupants que, tot baixant les escombraries, es queixaven que els contenidors eren massa lluny. Nois, no es pot tenir tot!
Canals i Ribot, d’aniversari
Feixuc com el camí del cantautor en solitari. Ricard Canals ja fa temps que fa via sol en el món de la música i Jordi Ribot, acostumat a tocar amb banda, ara treballa amb el Ricard per no sentir-se tan sol. Tots dos s'han ajuntat per compartir cançons i escenari amb el nom de Canals i Ribot, talment com si fossin un bufet d’advocats o els mítics Simon&Garfunkel. Per prendre la decisió d’associar-se cal compartir no tan sols una bona amistat sinó també algunes afinitats. Ara, el que ningú no es podia imaginar és que coincidissin fins i tot en la data de naixement. Més que una coincidència, una predestinació. Tots dos van néixer un 28 de juny... amb vint anys justos de diferència. I fins aquí és el que puc explicar. M'estalvio de fer públiques les seves respectives edats. No és que això pogués ferir la seva coqueteria, però és que els artistes, de cara als seus i les seves fans, han de vendre una imatge de perpètua joventut i em doldria molt decebre alguna admiradora.
Periquito perdut
I acabo el safareig prevacacional amb un cartell d’animal extraviat certament curiós. Estem acostumats a veure’n de gats i especialment de gossos perduts, que els seus amos solen enyorar moltíssim. En aquest cas, com podem veure, el que no es troba per enlloc és un periquito australià —fins al dia present una varietat totalment desconeguda per al qui els parla. Com sempre, el seu amo està molt preocupat, però, en aquest cas, no només és ell. El cartell, escrit en castellà i on apareix teòricament una fotografia familiar de l’exemplar, afirma que, a part de l’amo, també és la seva companya qui l’enyora i vol que torni a casa tan aviat com sigui possible.