Sant Jordi, la llegenda definitiva

FILA CULTURAL. Relat inspirat en la llegenda del sant capadocià per ser llegit en veu alta i amb veu de trobador.


Il·lustració: Anna Crespo

De tots és coneguda la llegenda de Sant Jordi. Tothom, alguna vegada, ha parlat del moment en què aparegué el nom de la princesa a les paperetes amb què l’atzar escollia el menú del dia del drac. Ningú no oblida que el poble va demanar amb insistència que s’escollís un altre nom per satisfer la fam de la bèstia, i que fou el mateix Rei qui va ser conseqüent amb la decisió presa uns dies abans, de respectar la voluntat de la deessa Fortuna. Però del que va ocórrer en realitat en aquells minuts de confusió, poc que se’n coneixien els detalls. Avui, segles més tard, i gràcies a la biografia no autoritzada de sant Ignasi de Loiola —es rumoreja que s’amagava del drac tancat en una cova—, publicada per obra del papa Francesc, se n’han pogut saber les particularitats.

—Vaja... ha sortit el nom de la meva filla... --va dir el Rei, en veu baixa, a sant Ignasi, que l’acompanyava.

—¡Ay va, la hostia! Ui, no, no, no... la nena no pot ser menjada pel drac! Tregui’n un altre.

—Oh, però... i com ho explico?

—Inventi, coi! Inventi alguna cosa!

—Sí... Mmmm... ehem... Vaja! Ha sortit el nom de la Carmeta, que va morir ahir al vespre, en pau descansi —explicava, tot senyant-se. N’haurem de treure un altre!

—Donem-li els ossos de la vella, collons, que aquesta ja és difunta! —se sentí una veu entre l’expectació.

—Se li posarà malament, al drac! Que la carn ja comença a fer un tuf de rònec... —es queixaven els ecologistes. 

—Ai sí, es veu que feia dies que l’havia dinyada, perquè aquella podrimenta no és normal.

—En trec un altre, eh?

El Rei, alleujat per haver salvat, amb la benintencionada manipulació, la vida de la seva princesa, va treure un altre paperet. Els ulls se li van obrir com taronges en veure de nou el nom d’Helena, la seva filla.

—La mare del Tano, Ignasi! Un altre cop la nena!

—Mare de Déu santíssima! --va clamar el sant al cel--, això sembla obra del dimoni! Tregui un altre paperet.

—Si... gent del poble... ja és mala sort, que ha sortit el nom del Jeroni, traspassat fa dues postes de sol.

—Collons, que ningú revisa el cens, en aquesta ciutat o què?

—A aquest pas, ja ens podem acomiadar definitivament dels tres milions i mig d’euros de l’estat.

—Donem-li el cos del Jeroni, al drac, no et fot! Aquest ja no es queixarà pas!

—Jo no el toco, eh? Que la va dinyar de sífilis.

—Ui, si la Carmeta està podrida, aquest no està ni per tirar al caldo.

—Donem-li la meva sogra! --exclamà el Sendo, el borni.

—Si encara és viva!

—Sí... cadascú té la seva creu...

(Diuen les males llengües que Sendo el borni es va guanyar el sobrenom després del desafortunat acudit sobre la sogra i d'un cop de colze reflex d'una militant d’Acció Lila)

El Rei va treure aleshores una altra papereta amb el nom d’Helena, i una altra, i una altra, i fins a tres-centes vint-i-vuit, que eren els morts dels darreres mesos a la ciutat. Veient que l’atzar era tossut i que era la bella Helena la que, tant sí com no, havia de ser cruspida per la bèstia, va claudicar.

—Ignasi, no hi ha res a fer. Nostre Senyor vol que, avui, sigui Helena, el plat del drac.

—Si aquests són els designis del Senyor...

El Rei es dirigí als vilatans amb un nus a la gola.

—Per fi el nom d’una persona que encara camina entre nosaltres —va somicar—, Helena, la princesa d’aquesta bonica ciutat.

—Ooooohh! --un clam de sorpresa va omplir la plaça.

—La princesa no pot ser engolida per la bèstia! No! Impossible! Que hi vagi un altre! Sí! Donem-li un
indigent! --deia la gent.

—I una merda! Li ha tocat a la princesa, doncs que apetxugui! —reivindicaven en minoria les companyes de la CUP i Arran.

—Tu calla, que no pagues IBI, ni escombraries a la ciutat!

L’ambient es caldejava una mica més, a cada paraula que sortia del poble.

—Algú s’hauria d’oferir com a voluntari per anar-hi en el seu lloc! --van cridar.

—Això. Jo t’ofereixo a tu com a voluntari per alimentar el drac.

—Jo només donava una idea.

—Qui s’ofereix com a voluntari?

—O voluntària!

—Els de la CUP sempre reivindicant.

—Les de la CUP!

El Rei va veure que no hi havia res a fer.

—Aaaiii, Ignasi. Si hi hagués un sant baró que matés aquest drac...

—Sí, noi...

—Un sant, dic. Ho has entès? Un sant baró...

—Joder, Patxi, ya te he entendido, hostia! Faré alguna gestió, tinc coneguts importants a la secció de sants.

El que ocorregué després, per tots és sabut. O això és el que crèiem fins a llegir les paraules no oficials d’aquell jesuïta amb accent basc.

Segons la biografia no autoritzada del de Loiola, aquella nit, després de la batussa entre sant Jordi i el drac, el Rei va parlar amb la bonica Helena, que tenia tota la cara esgarrapada. En entrar a la seva cambra, el Rei va trobar-se, una vegada més, la seva filla petonejant-se amb la Matilde, assegudes al llit.

—Descarades satàniques! --remugava sant Ignasi, sabedor que el Rei tampoc aprovava aquella desviada actitud.

L’Helena es va aixecar del llit amb un llibre a la mà.

—Oh, quin llibre més bonic. Qui te l’ha regalat?
—El pallasso aquell, disfressat d’home de llauna, que has enviat a salvar-me.
—Carai. I la rosa que ha brollat de la sang del drac?
—Li he dit que se la podia anar ficant pel trassero, de tornada cap a casa, que jo m’estimava més un present que em fes servei. I he fet que em regalés aquest exemplar del Manifest Comunista, que duia al sarró, per llençar al contenidor blau.

El Rei va voler saber què havia ocorregut durant la lluita sense treva que havia mantingut el jove cavaller amb el drac. L’Helena no es va estalviar ni un detall. Aquell cagueta embatumat de gomina, havia vingut per força, animat per un seu amic que es deia Antoni, que assegurava que el tema animal va bé per conquistar noies. Però en posar-se davant del drac s’havia embrutat les calces i havia estat ella mateixa qui, amb un còctel explosiu que li havia ensenyat a fer un conegut proper que ara la menyspreava, s’havia carregat la bèstia.

—Segur que hi havia altres maneres de solucionar-ho—es va queixar la Matilde, que pagava religiosament la quota de la protectora—, però l’important és que tu estiguis bé.

De fet,  que l’urna del sorteig estigués plena de paperetes amb el seu nom no havia estat una casualitat, ni obra del dimoni. Ella mateixa era la responsable de la sorpresa de son pare. Ho havia maquinat tot per tal que el Rei la deixés que s'enfrontés al drac.

I així fou com, segons el relat del papa Francesc a partir de les explicacions del sant, s'esdevingué aquesta bella història de princeses i dracs, tan ben amanida pels vilatans de la nostra ciutat.