Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
NATURA URBANA. La visió dualista de la realitat ens ha comportat implicacions ètiques i estètiques preocupants. Voler fer creure que la realitat està composta, per una banda, només d’humans i, per l’altra, de natura és una idea pobra. No és, però, l’únic dualisme.En tenim uns quants que s’interrelacionen i reforcen: cultura-natura, mascle-femella, ment-cos, humà-animal, etc. Dins d’aquests binomis, hi ha sempre una categoria dominant i una de dominada. Són categories al servei de la dominació. Aquesta herència històrica ens ha conduït a una percepció esbiaixada i simplista de la realitat, molt més diversa i complexa. Entre els falsos extrems d’aquests dualismes, sempre trobarem un continu. I, segurament, podríem compondre altres binomis sense relacions de dominància.
El dualisme humans-natura ha portat a una percepció de la realitat que ha condicionat la gestió ambiental. En concret, es considera majoritàriament que només és naturalesa allò que queda exclòs de les activitats humanes: els espais naturals pristins. La terra salvatge, abans del segle XIX, era menyspreada i temuda, després hi va haver un canvi de valoració i es van crear els primers grans parcs naturals nacionals als Estat Units d’Amèrica.
Aquest enfocament continua vigent i es reflecteix en la legislació sobre conservació. Una conservació dualista que porta a no apreciar la natura més pròxima, la que tenim al voltant, la natura urbana. I la devaluem perquè la desposseïm de la part estètica i recreativa que té i, a més, la deixem òrfena, sense cap tipus de conservació o gestió. Creiem fins i tot que no és prou natural.
Per trencar aquesta visió, només cal que ens fixem en certes plantes o animals que tenim al rodal de Manresa o als jardins de ciutat. Per exemple, el xiprer blau o d’Arizona. Un arbre originari de l’estat d’Arizona i distribuït pels estats del sud d’Estats Units i a Mèxic. Poca gent el deu considerar natura, el veiem sobretot en jardins. En canvi, si el veiéssim integrat en el seu ecosistema d’origen ens faria parlar sobre les seves excel•lències naturals i salvatges. Ni la ciutat sembla que és natura ni tampoc les espècies que hi viuen. Tot a causa de la falsa percepció que ens fa creure que els humans no som natura i que tot allò que ha estat tocat per la mà de l’home ja no pertany a la natura. Entendre que és tot el contrari facilitaria les nostres relacions amb els altres elements de la natura.
Vegetació del parc de Puigterrà, al mig, amb tons verds blavosos, un xiprer d’Arizona
