Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de juny de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un any més s’ha obrat el miracle i el Bàsquet Manresa ha conservat la categoria. Caldrà anar de genolls a Montserrat com a penitència i deixar una ciri ben gros a la Moreneta per assegurar-ne la protecció 365 dies més. Val a dir, però, que aquesta temporada, com en l’anterior, l’equip ha fet els deures a la pista i no pas als despatxos. Poques victòries, però, al final suficients. O sigui que, si la gesta és èpica, l’assoliment de la permanència per qüestions estrictament esportives encara té més valor. Això del bàsquet, però, s’ho haurien de fer mirar. En les últimes campanyes, la confecció de l’equip sembla el càsting de la saga de Los mercenarios. Van d’aquí a allà a pescar jugador i els col•loquen a la trinxera de cara a missions no impossibles, però gairebé.
Per sort, Ibon Navarro, aquest any, i Pedro Martínez, l’anterior, són el coronel Trautman de Rambo que, dins de la disciplina castrense, saben treure rendiment de la tropa. És clar que la cosa va d’aconseguir bons soldats, jugadors que suïn la samarreta, vaja. Des de l’afició costa d’entendre com l’equip no és capaç de nodrir-se de més talents del planter. Essencialment, per reduir la nòmina de mercenaris que, en un tant per cent força alt, acaben fent llufa. És el problema de comprar saldos. Allò que és barat, sovint, acaba sortint car. A veure si amb el capital sionista i amb una mica més d’ull clínic, l’any que ve es fitxa amb més criteri i no s’ha de patir tant.
IL·LUSTRACIÓ: Maria Picassó
