Josep M. Oliva | Actualitzat el 10/03/2016

El temps

Mires un telenotícies, qualsevol telenotícies de qualsevol canal. Uns són més seriosos, altres més lleugers, però tots són igual de parcials i de tendenciosos. I al final, el mateix: un empatx de notícies sense cap reflexió i sense cap possibilitat de seguir-les perquè d'aquí a una setmana ja se'n deixarà de parlar i seran substituïdes per unes altres igual d'intenses i igual d'urgents. Es tracta tan sols d'omplir minuts, de saturar-nos de dades, d'imatges i, sobretot, d'impactes. Una desfilada de guerres i corrupteles, de política, de més política, de desgràcies i de morts, de novetats tecnològiques, de modes passatgeres, de populisme, de declaracions estúpides, de futbol, de més futbol, d'infantilisme, d'ídols que duren dos dies, de cultura en minúscules. Però vet aquí que, per fortuna, després de cada un d'aquells telenotícies, també a tots els canals i cada dia d'una manera més extensa, arriba la informació del temps. Tant si anuncien sol com xàfecs, fred com calor, aquell espai ens retorna la justa mesura de totes les coses i és com si tot el que ens han dit abans quedés reduït a la mínima expressió de les misèries humanes.

Passi el que passi a la terra, el cel se'n desentén i segueix el seu ritme inexorable, indiferent a les notícies que acabem de veure, als conflictes d'interessos, a les guerres i a tot. Un dia neva sobre la capital del món i tot es col·lapsa, un altre dia plou sobre la democràcia més arrelada i la meitat de votants es queda a casa. Miro els mapes de símbols, contemplo les fotografies que envia la gent des del lloc on viuen i és com si tota la resta deixés de tenir importància. M'imagino núvols de cotó fluix enmig d'un blau intens i núvols foscos carregats de pluja; la calma que arriba després d'una tempesta, l'arc de Sant Martí, una posta de sol. Penso en el temps de la sembra i el temps de la collita; en les fulles que cauen i en els brots que neixen, en les aus que emigren i els animals que hivernen, en marees que pugen i baixen, en llunes creixents i llunes minvants, en meteorits que solquen el cel, en astres llunyans, en pluges d'estels, en eclipsis de sol; en l'alternança dels dies i les nits i en totes aquelles coses que no canvien mai. I quan penso en tot allò sento una tranquil·litat infinita.


FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.