Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És un fet lamentablement evident i palpable que hi ha gran part del nostre patrimoni arquitectònic que no es troba en les millors condicions. No em refereixo només al que ja està legalment protegit –que també- o al que rep o ha rebut algunes actuacions puntuals per la seva significació i valoració historicoartística. Ara vull fer més aviat incís en aquell que podríem dir que no és de primera divisió, però que conforma, és clar, la imatge de la nostra realitat cultural. Que és, de fet, el millor testimoni del pòsit de la nostra dilatada història.
A casa nostra ha estat el Centre d’Estudis del Bages qui ha denunciat públicament i de manera reiterada l’estat d’abandó de determinats espais, que han iniciat una ràpida decadència. Entre d’altres, als darrers temps, s’ha posat el focus, a Manresa, en la Fàbrica Nova, la Torre Carreras o la fàbrica dels Polvorers. Evidentment cada cas és diferent, tant a nivell de propietat com de projectes de futur. Però en tots d’ells, i en molts d’altres que ara deixo de banda, s’observa una negligència i l’abandó per part dels seus propietaris i una impotència i una manca de recursos per part de l’administració pública a l’hora de fer-hi front. Tot i que la sensibilitat, almenys formal, per part dels responsables municipals ha millorat en gran manera, si la comparem en dècades precedents, no és suficient encara per aturar aquesta realitat que posa en perill la nostra memòria.
La degradació, és clar, ve donada per una deixadesa, acompanyada d’una falta de perspectives econòmiques que permetin inversió acompanyada de nous usos. Però també per l’acció incontrolada de determinats individus que saquegen sistemàticament aquestes edificacions. El cas recent més greu ha estat el del complex fabril dels Polvorers, on uns lladres van robar les bigues i columnes de ferro, amb total tranquil·litat i això va produir l’esfondrament de la coberta de la nau principal.
Però aquí voldria lamentar que no es tracta només de furts, on hi ha un interès econòmic per part d’uns determinats grups, sinó també de trinxar i embrutar sistemàticament un edifici abandonat. Això ho hem pogut comprovar tots arreu. No entenc aquesta obsessió malaltissa en trencar (no robar!) vidres i portes, com també pintar i guixar amb grafits de significat estrany allí on es detecta no hi ha vida quotidiana. Qui són aquests trinxeraires? N’hi ha algun d’identificat? La manca de manteniment pot produir patologies greus, a banda d’acumular pols i teranyines, però res a veure amb la destrucció pura i dura feta només amb ànim destructiu.
Entenc que aquest és un problema difícil de reconduir a curt termini, però jo demanaria almenys una certa consciència ciutadana que denunciés, quan els veiés, aquests casos d’espoli sistemàtic a les autoritats que pertoquin. I a aquestes un seguiment dels actes delictius, encara que es puguin considerar de baixa intensitat. I protegir, és clar, molt millor l’accés a aquest patrimoni mentre no sigui possible econòmicament la seva rehabilitació. Resignar-nos a un paisatge de degradació no hauria de ser possible en cap cas!