DEL TROS AL PLAT. Els cítrics van ser introduïts a la península ibèrica pels àrabs el segle XI. Aquests no els volien pas pel suc o la carn, sinó per la propietats medicinals i la bellesa. De fet, és tot un plaer passejar per un jardí amb tarongers, i si a més aquests han florit, ens veurem immersos dins d’un perfum molt agradable.
Ens allunya del perill
amb les seves vitamines.
La flor, anomenada tarongina, en castellà rep el nom de flor de azahar, que prové de l’àrab, azzahar. Els àrabs tenien un joc que consistia a llançar uns daus, i en una de les cares hi havia dibuixada una flor de taronger. D’aquí, aquest joc, i per extensió totes els fets relacionats, van rebre el nom d’atzar. Potser per atzar també van arribar els cítrics a casa nostra. La llima va arribar cap al segle XII, la taronja dolça el segle XV i la mandarina cap al 1800. El conreu de la taronja es fa a base d’empelts, buscant la combinació de peus resistents a les adversitats del sòl amb varietats que no presentin llavors. És per això que rarament trobem llavors dins dels grills. Aquest fet ha esdevingut un problema per a les abelles, ja que aquestes pol·linitzen els tarongers dels conreus, i aleshores hi ha una autèntica fecundació i conseqüentment un pinyol o llavor. Això és considerat un desastre pels productors, ja que els consumidors refusem els exemplars amb pinyol. Per tant, les abelles tenen vetat l’accés a aquestes plantacions, és a dir que la mel de tarongina cada cop serà més difícil de trobar.
Cap al segle XV, l’alimentació de les expedicions a mar era realment pobre. Es diu que subsistien a base de cansalada i pa sec. Els mariners van començar a desenvolupar uns símptomes ben esfereïdors: genives inflamades, les dents els queien, tenien les cuixes i natges ennegrides, que havien de ser punxades per extreure’n la sang podrida... però van descobrir que, en arribar a port, després de menjar fruita i verdura fresca, en remetien els símptomes. Va ser llavors quan es va descobrir l’autèntic antídot per a l’escorbut: la vitamina C. I la taronja, i en general tots els cítrics, en tenen concentracions molt elevades. Mengeu taronges sense manies, feu-ne suc, unes postres suculentes o bé un plat amorosit amb la seva carn i per què no, la seva pell. Això sí, recordeu que el fruit fresc, madurat a l’arbre i acabat de collir és el que més propietats té. Del Baix Ebre fins a València, resseguint tota la costa mediterrània, el conreu de taronges, mandarines i llimones és dels més importants d’Europa. I a Alcanar o Xerta en fan una autèntica festa.
Carbassa amb ceba ofegada, pernil i taronja
(plat elaborat per Eduard Merly)
Ingredients (4 persones): 400 ml d’aigua o brou, 20 g greix de pernil, 2 cebes, 2 grans d’all, 1 carbassa violí, 2 taronges, una mica de gingebre fresc, farigola, oli d’oliva verge extra, sal i pebre.
Elaboració: Peleu la ceba i els alls, talleu-ho a juliana ben fina. Reserveu-ho. Escalfeu una cassola, un cop calenta afegiu-hi un bon raig d’oli. Tot seguit afegiu-hi la ceba i l’all i coeu a foc baix amb la tapa amb una mica de sal durant uns 30 minuts. Remeneu-ho de tant en tant. Mentrestant peleu i talleu la carbassa a daus regulars més o menys d’un centímetre i mig d’ample i 3 cm de llarg. Reserveu-ho. Passats els 30 minuts, afegiu-hi els daus de carbassa i apugeu el foc a potència mitja. Incorporeu-hi el brou o aigua i el greix de pernil sense pell ni la part groga del greix, ja que hi donaria notes ràncies. Coeu-ho amb la cassola destapada durant uns 20 minuts més. Peleu les taronges amb un ganivet traient-li la part blanca i talleu-les a rodanxes d’un dit de gruix. Marqueu en una paella ben calenta amb una mica d’oli durant uns 30s per banda. Reserveu. Per emplatar poseu la carbassa a la base amb una mica de la ceba i un punt del caldo. Poseu una rodanxa de taronja al damunt i desengruneu una altre rodanxa de manera que quedi la polpa repartida pel plat. Ratlleu una mica de pell de taronja i gingebre fresc (prèviament pelat). Acabeu-ho amb unes fulles de farigola fresca pel damunt.
