Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de juny de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La transició dels anys seixanta als setanta del segle XX va marcar el trànsit de la modernitat a la postmodernitat intel•lectual, cultural i artística. Sovint ens preguntem què és això de la postmodernitat, i si és bona o dolenta. Tal i com jo la concebo, la postmodernitat és el paradigma cognoscitiu hegemònic que, com a garant de la Ideologia Dominant (ID), situa en la base del pensament els conceptes de relativitat i la fragmentació de les idees. En la modernitat, els intel•lectuals defensaven idees que creien absolutes i les oposaven amb vehemència a les idees contràries. L'enfrontament dialèctic era a vegades tan elevat, que els seus contendents podien arribar a perdre l'amistat, com el cas paradigmàtic de la ruptura entre Jean-Paul Sartre i Albert Camus, arran de la seva discussió sobre França i Argèlia. La postmodernitat va liquidar la lluita intel•lectual en el millor dels seus termes, per donar pas a la destrucció del debat rigorós, de l'alta cultura, de l'exquisidesa i el compromís intel•lectual. Crec que la postmodernitat ens ha portat a la mediocritat.
En el meu camp, la història, aquest procés ha estat devastador i per això faig aquí una defensa aferrissada de la historia social. En les últimes dècades la ciència històrica ha sofert un doble procés que l'ha neutralitzada com a eina de debat i comprensió de les societats. Per una banda, la ciència mateixa ha sofert un desprestigi que es podria concretar en el mite del «final de la història», recollit en un llibre de Francis Fukuyama de 1992, en el qual es diu que la historia, com a lluita de les ideologies, ha acabat, i queda subsumida en la democràcia liberal que marcarà l'últim estadi de la història. És un concepte molt influenciat per la caiguda dels règims socialistes d'Europa de l'est, però expressa molt bé tot un corrent de pensament que d'uns anys ençà margina la història com a ciència útil. D'aquí deriva el segon procés, més dramàtic encara: ja que la història ha deixat de servir per entendre el món, la que se segueixi escrivint pot servir almenys per rescatar aquella part de la història més anecdòtica que acumuli coneixements inútils però que enriqueixin aquest mediocre univers cultural nostre. Ja no es parlarà de sistemes econòmics o de conflictes socials, sinó de temes tan rellevants (ironia) com el color de les arracades de tal reina o la moda a la cort de Lluís XIV.
Resultat de tot això ha estat la substitució de la història social per la història de la cultura i la mentalitat. El gir culturalista impedeix entendre la lluita entre grups socials que transformen la història i fan avançar els sistemes socials, o l'organització econòmica d'un o altre moment històric que ens permet entendre frustracions i esperances dels seus coetanis. No n'hi ha prou amb seguir escrivint història; s'ha d'escriure bona història i optar per aquelles línies d'investigació que aprofundeixin en la comprensió d'una època o un conflicte amb rigor. El que aquí explico no és banal. En algunes universitats es veta el pensament crític i la història social. Però els que pensem encara en la seva utilitat tractarem de reedificar-la contra el sistema establert emmirallant-nos en aquells autors que han fet de la ciència social una eina útil i digna: Eric Hobsbawm, Antonio Gramsci, E.P. Thompson, George Rudé i el nostre Josep Fontana, per exemple.
