Isabel Palà | Actualitzat el 16/11/2015

De parèntesis i altres qüestions

 
El món és ple d’experiments absurds o, potser, necessaris, per evidenciar com de subjectes estem tots plegats als prejudicis socials i al poder de les aparences. Un bon exemple és el que va dur a terme per “The Lab” en sintonia amb Canon Austràlia (Sens dubte, una bona campanya viral de potenciació de marca). L’exercici és simple: Sis fotògrafs són citats per fotografiar a la mateixa persona. Això no obstant, per fer-ho, se’ls donarà a cada un d’ells un brífing diferent. En alguns casos se’ls explicarà que la persona a la qual estan a punt de fotografiar és un pescador, en d’altres, però, se’ls dirà que és un exconvicte o un important multimilionari o que és un heroi que ha salvat una altra persona. Variants que, a priori, no haurien de modificar la feina dels sis fotògrafs que es trobaran davant d’una única mateixa persona amb les mateixes eines de treball: una càmera fotogràfica. No obstant, les sis imatges finals acaben reflectint sis persones totalment diferents. Sis ulls crítics, sis ulls filtrats per la informació que se’ls ha donat just abans de desenfundar l’instrument.

Un exemple de subjectivitat forçada que ens ajuda a entendre que poques intervencions humanes queden exemptes de traspuar el punt de vista d’aquell que les desenvolupa. Ni lícit ni no lícit. Lògic. Quan retallem la realitat –en una fotografia, en un vídeo, en un text–, estem ensenyant el que subjectivament ens interessa més o el que estèticament ens captiva. Re-enquadrem. Una correlació que podem extrapolar, també, a l’ús que fem de les xarxes socials. La nostra carta de presentació al món. El nostre avatar: estudiat i pensat.

Aquesta setmana m’hi ha fet reflexionar un interessant post de la dissenyadora i dibuixant Lucia Be. Parlava en primera persona i sense embuts, en una actitud de transparència absoluta, sobre “la veritat del seu Instagram” i cridava als quatre vents: “No, senyors..., tot el que es veu no fa honor a la realitat”. No totes les imatges que apareixen van sortir d’una manera espontània i natural (ni a la primera), no en tots els moments estava “la mar de feliç” i el meu món girava amb una alineació absoluta de planetes, en un estat de levitació. És a dir, i en resum, no tot el que ensenyo és com ho ensenyo. En realitat, i tal com diu Lucia Be, mentre el món de les xarxes socials no para de mostrar-nos com d’idíl•lica és la vida de tots plegats, a porta tancada, a dins de casa, ens van passant (petites o grans) coses que, a vegades, no tenim massa ganes d’ensenyar al món. Potser perquè ni tan sols hi ha imatges (i poques paraules) que ho puguin explicar. Aleshores, fem un parèntesi o ens obliguem a fer un kit-kat (quin gran concepte de marca) perquè el món virtual, el de les cares somrients, els restaurants cool i els looks d’infart, no està preparat, ni admet les desgràcies i les tristors dels humans. Quan ens passa alguna cosa poc agradable d’ensenyar ens silenciem i, aleshores, per art de màgia... sembla que no passi res. Ningú ho sap, ningú ho veu, ningú ho viu. S’atura l’espectacle. Baixa el teló.

En el fons, no deixa de ser una bonica manera d’interpretar el món i subjectivar-nos. Només mostrant el que és bonic. Potser és un exercici frívol o, potser, una demostració de positivisme extrem. De fet, tant de bo fóssim tots capaços de traspassar aquesta manera de viure el nostre dia a dia: només focalitzant-nos en les coses bones i oblidant que, a vegades, la vida ens ha preparat petits contratemps que ens apaguen el somriure i, fins i tot, les ganes d’ensenyar-nos al món. Per uns instants, ens agradaria ser transparents en el 2.0 però, també, a la crua realitat, allà on vivim les històries reals que ens fan vibrar i embogir. A on toquem de peus a terra: dins la quotidianitat dura i real, la que assumim nostra i veritable cent per cent. Sense filtres.
 

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Isabel Palà

@IsabelPala Manresana (del 1984), inquieta, tastaolletes, lletraferida i amant de la cultura en general. Llicenciada en Periodisme per la UAB. Ha treballat en el món del periodisme escrit al diari Regió7 i Manresainfo, i a les ones de Catalunya Ràdio i Ràdio4. La seva vinculació amb el mitjà televisiu comença a Televisió de Manresa on presenta el programa “Angular”. Posteriorment, treballa per les productores E2S i Alguna Pregunta en diversos projectes audiovisuals. També desenvolupa  tasques de guionista i projectes de comunicació 2.0.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.