Antoni Daura | Actualitzat el 20/10/2015
El retaule de Salelles
Fa pocs dies que s'ha conegut la sentència del litigi entorn del retaule barroc de l'església de Sant Sadurní de Salelles. No sóc pas el primer ni seré l'últim a opinar sobre aquest afer que neix l'any 2008, quan un grup de feligresos, constituïts en associació, encapçalats pel seu rector, Manuel López, s'adonen que aquesta peça, que creien perduda, havia estat dipositada al Museu Comarcal de Manresa des de la passada Guerra Civil. I en reclamen, doncs, la seva restitució a l'emplaçament original.
Naturalment, des de l'Ajuntament es defensa que aquesta romangui al museu, perquè es considera que és allí on es pot conservar i divulgar molt millor. Vam ser diverses les persones i entitats que ens manifestàrem a favor de la tesi que una peça històricoartística d'aquestes característiques ha de romandre en un museu. A banda del Centre d'Estudis del Bages i l'Associació per al Museu Comarcal de Manresa, recordo que vam signar un escrit de suport al museu i que la revista cultural "Dovella", que jo aleshores coordinava, va publicar un editorial molt clar i contundent en aquest sentit. Les principals raons: és on s'ha conservat, promogut la seva restauració i on el retaule pot lluir millor. Val a dir que, a més, aquesta institució cultural és avui un referent català quant a art barroc, de manera que es troba plenament contextualitzada, a banda que va sortir dels reconeguts i estudiats tallers manresans d'escultura barroca dels segles XVII-XVIII. I encara hi podríem afegir que en aquells moments l'indret de Salelles formava part del terme municipal manresà. O sigui que de descontextualitzat, res de res. Per altra banda, tant aquí com arreu del món, els més reconeguts especialistes consideren que el millor lloc per a la seva conservació d'una obra d'art d'aquest tipus ha de ser un museu i, en general, l'administració pública sempre tanca files en aquest sentit i no es retornen pas al seu lloc original, encara que els condicions d’accés i seguretat hagin canviat amb el temps. Recordem, per exemple, el magnífic i internacionalment conegut patrimoni escultòric i pictòric romànic de la vall pirinenca de Boí, conservat i exhibit al MNAC, on ningú n'ha qüestionat, des de les parròquies, la seva actual ubicació.
Al seu moment els serveis jurídics del consistori manresà van enfocar la seva defensa en el fet que els feligresos dels anys trenta el van portar lliurement per protegir-lo, que després ningú no el va reclamar i que, per tant, se'n podria considerar propietari per usucapió, que en dret civil vol dir adquirir el dret d’una cosa mitjançant la possessió continuada durant un temps establert per llei. Val a dir també que sempre es va oferir la possibilitat que alguna peça es pogués exhibir a l'església, de manera didàctica.
Recordo també que, per aquelles dates, vaig coincidir casualment amb Eduard Bosch, advocat que ha assessorat l'entitat, i vam tenir una llarga, educada i interessant conversa sobre el tema. Ell explicava que la propietat era, naturalment, de la parròquia i que tard o d'hora guanyarien el plet. Com així ha estat. Enhorabona, doncs! Això vol dir que legalment van argumentar bé la seva posició. Però jo insistia i insisteixo ara que, més enllà de qui en sigui propietari, i això no ho qüestiono i tant me fa, no té ara sentit retornar tot el conjunt a l'església.
De fet, quan veus el personal d'aquesta associació, majoritàriament gent gran (i no és cap retret, sinó una constatació!) i un mossèn que, com tothom, no serà pas etern en el càrrec, no puc deixar de pensar si tot l'esforç econòmic que els suposaria una inversió en alarmes, càmeres de seguretat i personal per atendre visites val realment la pena i si tot això tindrà continuïtat en el temps, atesa la davallada històrica de la gent que s'aplega entorn de les parròquies, especialment les rurals. A més, potser sí que inicialment pel ressò mediàtic hi hauria gent que s'hi arribaria a visitar-lo, però a la llarga....
Segur, per altra banda, que aquest fet ha estat un bon element de cohesió i d'autoestima per la gent de Salelles, en uns moments en què segurament els feia prou falta.
Espero que s'arribi, tard o d'hora, a un bon acord i que un nou jutge, més enllà de la propietat, valori, amb visió de futur, que on pot estar millor conservat i admirat és al museu. De fet, si entréssim ara en una dinàmica com aquesta encara podríem dir que la propietat, en un nivell superior, és de l'Església, de manera que el seu representant al nostre territori, el Bisbat de Vic, és qui s'hauria de mullar. Potser seria interessant explorar ara aquesta línia de negociació. I si aquest acceptés el canvi d'ubicació, es podria trobar dins d'un efecte dòmino i obligat a restituir al lloc original gran nombre de peces que es troben avui al seu museu diocesà. On hi ha, precisament, el compartiment central del retaule gòtic de la Santíssima Trinitat, a la Seu de Manresa. Quan se li va reclamar, va fer l'orni i es va limitar a enviar-ne una bona còpia. I no comparem la dimensió i l'atractiu turístic d'un i altre temple. Queda dit!
Naturalment, des de l'Ajuntament es defensa que aquesta romangui al museu, perquè es considera que és allí on es pot conservar i divulgar molt millor. Vam ser diverses les persones i entitats que ens manifestàrem a favor de la tesi que una peça històricoartística d'aquestes característiques ha de romandre en un museu. A banda del Centre d'Estudis del Bages i l'Associació per al Museu Comarcal de Manresa, recordo que vam signar un escrit de suport al museu i que la revista cultural "Dovella", que jo aleshores coordinava, va publicar un editorial molt clar i contundent en aquest sentit. Les principals raons: és on s'ha conservat, promogut la seva restauració i on el retaule pot lluir millor. Val a dir que, a més, aquesta institució cultural és avui un referent català quant a art barroc, de manera que es troba plenament contextualitzada, a banda que va sortir dels reconeguts i estudiats tallers manresans d'escultura barroca dels segles XVII-XVIII. I encara hi podríem afegir que en aquells moments l'indret de Salelles formava part del terme municipal manresà. O sigui que de descontextualitzat, res de res. Per altra banda, tant aquí com arreu del món, els més reconeguts especialistes consideren que el millor lloc per a la seva conservació d'una obra d'art d'aquest tipus ha de ser un museu i, en general, l'administració pública sempre tanca files en aquest sentit i no es retornen pas al seu lloc original, encara que els condicions d’accés i seguretat hagin canviat amb el temps. Recordem, per exemple, el magnífic i internacionalment conegut patrimoni escultòric i pictòric romànic de la vall pirinenca de Boí, conservat i exhibit al MNAC, on ningú n'ha qüestionat, des de les parròquies, la seva actual ubicació.
Al seu moment els serveis jurídics del consistori manresà van enfocar la seva defensa en el fet que els feligresos dels anys trenta el van portar lliurement per protegir-lo, que després ningú no el va reclamar i que, per tant, se'n podria considerar propietari per usucapió, que en dret civil vol dir adquirir el dret d’una cosa mitjançant la possessió continuada durant un temps establert per llei. Val a dir també que sempre es va oferir la possibilitat que alguna peça es pogués exhibir a l'església, de manera didàctica.
Recordo també que, per aquelles dates, vaig coincidir casualment amb Eduard Bosch, advocat que ha assessorat l'entitat, i vam tenir una llarga, educada i interessant conversa sobre el tema. Ell explicava que la propietat era, naturalment, de la parròquia i que tard o d'hora guanyarien el plet. Com així ha estat. Enhorabona, doncs! Això vol dir que legalment van argumentar bé la seva posició. Però jo insistia i insisteixo ara que, més enllà de qui en sigui propietari, i això no ho qüestiono i tant me fa, no té ara sentit retornar tot el conjunt a l'església.
De fet, quan veus el personal d'aquesta associació, majoritàriament gent gran (i no és cap retret, sinó una constatació!) i un mossèn que, com tothom, no serà pas etern en el càrrec, no puc deixar de pensar si tot l'esforç econòmic que els suposaria una inversió en alarmes, càmeres de seguretat i personal per atendre visites val realment la pena i si tot això tindrà continuïtat en el temps, atesa la davallada històrica de la gent que s'aplega entorn de les parròquies, especialment les rurals. A més, potser sí que inicialment pel ressò mediàtic hi hauria gent que s'hi arribaria a visitar-lo, però a la llarga....
Segur, per altra banda, que aquest fet ha estat un bon element de cohesió i d'autoestima per la gent de Salelles, en uns moments en què segurament els feia prou falta.
Espero que s'arribi, tard o d'hora, a un bon acord i que un nou jutge, més enllà de la propietat, valori, amb visió de futur, que on pot estar millor conservat i admirat és al museu. De fet, si entréssim ara en una dinàmica com aquesta encara podríem dir que la propietat, en un nivell superior, és de l'Església, de manera que el seu representant al nostre territori, el Bisbat de Vic, és qui s'hauria de mullar. Potser seria interessant explorar ara aquesta línia de negociació. I si aquest acceptés el canvi d'ubicació, es podria trobar dins d'un efecte dòmino i obligat a restituir al lloc original gran nombre de peces que es troben avui al seu museu diocesà. On hi ha, precisament, el compartiment central del retaule gòtic de la Santíssima Trinitat, a la Seu de Manresa. Quan se li va reclamar, va fer l'orni i es va limitar a enviar-ne una bona còpia. I no comparem la dimensió i l'atractiu turístic d'un i altre temple. Queda dit!
COMENTARIS
Unes puntualitzacions, Sr, Daura
Avui també sortim a El Pou de la Gallina.cat !
Apareixem en un article d'Antoni Daura titulat 'El retaule de Salelles'. D'entrada, moltes gràcies per reconèixer implícitament que el retaule és de Salelles, tal com ha reconegut el jutge del Contenciós Administratiu número 3 de Barcelona. Es nota que l'Antoni Daura ha llegit la sentència amb atenció. O potser no?. En qualsevol cas el nostre agraïment per buscar una solució a aquest afer.
Però sí que voldríem fer unes matisacions al seu escrit que esperem ens accepti de bon grat. I permeti que reproduïm algun paràgraf de la sentència recentment dictada a favor del retorn del retaule a la parròquia de Sant Sadurní de Salelles, que sens dubte ja coneix, però que molts dels seguidors que ens llegeixen no tenen l'obligació de conèixer, per documentar correctament les seves idees.
Quan parla que "es considera que és allí (al museu de Manresa) on es pot conservar i divulgar molt millor", dos apunts:
- El retaule es conserva gràcies a què un grup de veïns de Salelles el van salvar de la seva destrucció durant la Guerra Civil.
- La divulgació representa l'empeny de mostrar l'obra, fet pel qual precisament no s'ha distingit el museu en qüestió.
Destaca que el "Centre d'Estudis del Bages (del que vostè en forma part) i l'Associació per el Museu Comarcal de Manresa, recordo que vam signar un escrit de suport al museu i que la revista cultural "Dovella", que jo aleshores coordinava, va publicar un editorial molt clar i contundent en aquest sentit".
Tanta objectivitat, en una revista que vostè mateix "coordinava", és aclaparadora.
Probablement li deu sonar el nom de Joan Bassegoda, doctor arquitecte i catedràtic conservador de la Reial Càtedra Gaudí i la seva opinió pública després de visitar el retaule al museu de Manresa i la parròquia de Salelles, com suposem que també ha fet vostè per emetre la seva opinió independent (?). Si li calen més noms, els hi podem facilitar. O recordar el suport d'una trenta de capellans de l'Arxiprestat de Manresa, i tantes altres mostres de suport a càrrec de reconeguts experts, sense menysprear en cap moment els seus coneixements, senyor Daura.
Ens sorprèn la seva imaginació quan afirma taxatiu: "tant aquí com arreu del món, els més reconeguts especialistes consideren que el millor lloc per a la seva conservació d'una obra d'art d'aquest tipus ha de ser un museu". Doncs miri, això correspon al passat. La filosofia actual es molt diferent.
Si li parlem de Josep Serra i Villalba, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), segur que sap a qui ens referim. És molt clar. Els temps han canviat. La mobilitat dels ciutadans res té a veure amb la d'anys enrera i els museus no poden constituir un munt de peces més o menys documentades que estiguin enterrades. "Les obres tenen poc sentit fora del lloc on es van portar a terme", escriu Josep Serra. Clar, que potser la seva opinió no és prou vàlida per vostè, Sr. Daura. O parla d'experts reconeguts d'altres àmbits.
Ha anat a buscar un mal exemple amb el MNAC i l'art "pictòric romànic de la vall pirinenca de Boí, conservat i exhibit al MNAC, on ningú n'ha qüestionat, des de les parròquies, la seva actual ubicació".
L'art romànic va ser robat i rescatat. Vostè, com historiador, ho sap. Si vol li expliquem. o més fàcil: pot llegir el magnífic llibre 'Strappo' de Martí Gironell. La seva és una desafortunada comparació amb el retaule de Salelles, potser pensa que el paper ho aguanta tot, no volem imaginar que menteix deliberadament per intentar sustentar les seves tesis.
No és menys sorprenen que afirmi, sense rubor que "Val a dir també que sempre es va oferir la possibilitat que alguna peça és pogués exhibir a l'església. de manera didàctica".
Aquesta solució 'salomònica' deu ser nova. Esmicolar un retaule deu pertànyer a una nova corrent museística avançada que nosaltres desconeixem. Sort que no es tracta d'una escultura! Perquè li podríem amputar un braç, per exemple...
Ens agrada que no qüestioni qui és el propietari del retaule "tant me fa", diu... Doncs a nosaltres no. I al jutge tampoc: la sentència atribueix la propietat del retaule a la parròquia de Sant Sadurní de Salelles i que ha de ser restituït al seu propietari perquè el pugui exhibir en aquesta mateixa parròquia. No és un fet menor. Se suposa que el propietari ha de tenir alguna cosa a dir.
Permeti'ns, Sr. Daura, que no entrem en les seves paraules de menyspreu contra la gent gran i el mossèn de Salelles. Si vostè no ha fet un pacte amb el diable, ens consta que no viurà eternament. Ni tampoc "que aquest fet ha estat un bon moment de cohesió i d'autoestima per la gent de Salelles, en uns moments en què segurament els feia prou falta" (?).
Però al final, després de tant escriure, té una bona idea. Parla del "compartiment central del retaule gòtic de la Santíssima Trinitat" de la Seu de Manresa, al museu de Vic. "Quan se li va reclamar, va fer l'orni i es va limitar a enviar-ne una bona còpia". Doncs aquí té una possible solució: una còpia al museu de Manresa, on el retaule de Salelles està exposat a trossos, i l'original a Salelles. "Queda dit!".
Sr. Daura, moltes gràcies per les seves aportacions. Recordi un paràgraf de la sentència:
"No existeix cap prova que el retorn del Retaule al seu legítim
propietari pugui implicar un menyscapte en la seva protecció, ni es pot presumir que la Parròquia no actuarà conforme a les normes administratives que configuren la protecció a aquest tipus de béns".
Pro-Retaule de Salelles, 20/10/2015, 22:07
Avui també sortim a El Pou de la Gallina.cat !
Apareixem en un article d'Antoni Daura titulat 'El retaule de Salelles'. D'entrada, moltes gràcies per reconèixer implícitament que el retaule és de Salelles, tal com ha reconegut el jutge del Contenciós Administratiu número 3 de Barcelona. Es nota que l'Antoni Daura ha llegit la sentència amb atenció. O potser no?. En qualsevol cas el nostre agraïment per buscar una solució a aquest afer.
Però sí que voldríem fer unes matisacions al seu escrit que esperem ens accepti de bon grat. I permeti que reproduïm algun paràgraf de la sentència recentment dictada a favor del retorn del retaule a la parròquia de Sant Sadurní de Salelles, que sens dubte ja coneix, però que molts dels seguidors que ens llegeixen no tenen l'obligació de conèixer, per documentar correctament les seves idees.
Quan parla que "es considera que és allí (al museu de Manresa) on es pot conservar i divulgar molt millor", dos apunts:
- El retaule es conserva gràcies a què un grup de veïns de Salelles el van salvar de la seva destrucció durant la Guerra Civil.
- La divulgació representa l'empeny de mostrar l'obra, fet pel qual precisament no s'ha distingit el museu en qüestió.
Destaca que el "Centre d'Estudis del Bages (del que vostè en forma part) i l'Associació per el Museu Comarcal de Manresa, recordo que vam signar un escrit de suport al museu i que la revista cultural "Dovella", que jo aleshores coordinava, va publicar un editorial molt clar i contundent en aquest sentit".
Tanta objectivitat, en una revista que vostè mateix "coordinava", és aclaparadora.
Probablement li deu sonar el nom de Joan Bassegoda, doctor arquitecte i catedràtic conservador de la Reial Càtedra Gaudí i la seva opinió pública després de visitar el retaule al museu de Manresa i la parròquia de Salelles, com suposem que també ha fet vostè per emetre la seva opinió independent (?). Si li calen més noms, els hi podem facilitar. O recordar el suport d'una trenta de capellans de l'Arxiprestat de Manresa, i tantes altres mostres de suport a càrrec de reconeguts experts, sense menysprear en cap moment els seus coneixements, senyor Daura.
Ens sorprèn la seva imaginació quan afirma taxatiu: "tant aquí com arreu del món, els més reconeguts especialistes consideren que el millor lloc per a la seva conservació d'una obra d'art d'aquest tipus ha de ser un museu". Doncs miri, això correspon al passat. La filosofia actual es molt diferent.
Si li parlem de Josep Serra i Villalba, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), segur que sap a qui ens referim. És molt clar. Els temps han canviat. La mobilitat dels ciutadans res té a veure amb la d'anys enrera i els museus no poden constituir un munt de peces més o menys documentades que estiguin enterrades. "Les obres tenen poc sentit fora del lloc on es van portar a terme", escriu Josep Serra. Clar, que potser la seva opinió no és prou vàlida per vostè, Sr. Daura. O parla d'experts reconeguts d'altres àmbits.
Ha anat a buscar un mal exemple amb el MNAC i l'art "pictòric romànic de la vall pirinenca de Boí, conservat i exhibit al MNAC, on ningú n'ha qüestionat, des de les parròquies, la seva actual ubicació".
L'art romànic va ser robat i rescatat. Vostè, com historiador, ho sap. Si vol li expliquem. o més fàcil: pot llegir el magnífic llibre 'Strappo' de Martí Gironell. La seva és una desafortunada comparació amb el retaule de Salelles, potser pensa que el paper ho aguanta tot, no volem imaginar que menteix deliberadament per intentar sustentar les seves tesis.
No és menys sorprenen que afirmi, sense rubor que "Val a dir també que sempre es va oferir la possibilitat que alguna peça és pogués exhibir a l'església. de manera didàctica".
Aquesta solució 'salomònica' deu ser nova. Esmicolar un retaule deu pertànyer a una nova corrent museística avançada que nosaltres desconeixem. Sort que no es tracta d'una escultura! Perquè li podríem amputar un braç, per exemple...
Ens agrada que no qüestioni qui és el propietari del retaule "tant me fa", diu... Doncs a nosaltres no. I al jutge tampoc: la sentència atribueix la propietat del retaule a la parròquia de Sant Sadurní de Salelles i que ha de ser restituït al seu propietari perquè el pugui exhibir en aquesta mateixa parròquia. No és un fet menor. Se suposa que el propietari ha de tenir alguna cosa a dir.
Permeti'ns, Sr. Daura, que no entrem en les seves paraules de menyspreu contra la gent gran i el mossèn de Salelles. Si vostè no ha fet un pacte amb el diable, ens consta que no viurà eternament. Ni tampoc "que aquest fet ha estat un bon moment de cohesió i d'autoestima per la gent de Salelles, en uns moments en què segurament els feia prou falta" (?).
Però al final, després de tant escriure, té una bona idea. Parla del "compartiment central del retaule gòtic de la Santíssima Trinitat" de la Seu de Manresa, al museu de Vic. "Quan se li va reclamar, va fer l'orni i es va limitar a enviar-ne una bona còpia". Doncs aquí té una possible solució: una còpia al museu de Manresa, on el retaule de Salelles està exposat a trossos, i l'original a Salelles. "Queda dit!".
Sr. Daura, moltes gràcies per les seves aportacions. Recordi un paràgraf de la sentència:
"No existeix cap prova que el retorn del Retaule al seu legítim
propietari pugui implicar un menyscapte en la seva protecció, ni es pot presumir que la Parròquia no actuarà conforme a les normes administratives que configuren la protecció a aquest tipus de béns".
Tot no val
Depreciar a un col·lectiu per l'edat o lloc de residència queda fora de tot context.
Anònim, 20/10/2015, 15:44
Depreciar a un col·lectiu per l'edat o lloc de residència queda fora de tot context.
Respecte a Salelles
Senyor Daura, des de la més absoluta humilitat, li voldria demanar una disculpa pública a la gent de Salelles.
Suposo que deu tenir pares, que aquests es fan grans. Uns primogenits que li deuen valdre alguna consideració, sinó és així ho lamento. Però considero del tot desafortunada la manera com s'expresa en aquest article d'opinió envers la gent gran.
Perdoni que li demani, jo ho ignoro, qui és vosté per decidir per la gent gran d'aquest poble de Salelles si volen el seu retaule? Li han demanat alguna contribució per abonar les mesures de seguretat? I si resulta que ells, que han viscut l'història d'aquesta obra, la volen tenir a la parròquia -com vosté diu el jutge els hi ha donat la raó-, per quina virtud els hi nega?.
El seu article diu veritats quan parla de 'devallada històrica de la gent que s'aplega a l'entorn de les parròquies...' Un problema que també tenen els museus, i més el de Manresa, que no es pas un exemple d'interactivitat digital... Per cert, vosté que es una persona més preparada que jo, em podria dir quans visitants te el museu de Manresa?. No em sumi els escolars, si us plau...
Si tingués una mica més de respecte, menys prepotència i humilitat, entendria moltes més coses.
Em sap greu que s'atreveixi a menysprear la gent gran d'aquesta manera. Potser un dia vosté si trobarà, cosa que li desitjo perque vull que visqui molts anys.
Demano perdó pels meus errors en aquest escrit, doncs la meva primera llengua és el francès.
Merci per tot.
Sophie Manon
Sophie Manon, 20/10/2015, 14:12
Senyor Daura, des de la més absoluta humilitat, li voldria demanar una disculpa pública a la gent de Salelles.
Suposo que deu tenir pares, que aquests es fan grans. Uns primogenits que li deuen valdre alguna consideració, sinó és així ho lamento. Però considero del tot desafortunada la manera com s'expresa en aquest article d'opinió envers la gent gran.
Perdoni que li demani, jo ho ignoro, qui és vosté per decidir per la gent gran d'aquest poble de Salelles si volen el seu retaule? Li han demanat alguna contribució per abonar les mesures de seguretat? I si resulta que ells, que han viscut l'història d'aquesta obra, la volen tenir a la parròquia -com vosté diu el jutge els hi ha donat la raó-, per quina virtud els hi nega?.
El seu article diu veritats quan parla de 'devallada històrica de la gent que s'aplega a l'entorn de les parròquies...' Un problema que també tenen els museus, i més el de Manresa, que no es pas un exemple d'interactivitat digital... Per cert, vosté que es una persona més preparada que jo, em podria dir quans visitants te el museu de Manresa?. No em sumi els escolars, si us plau...
Si tingués una mica més de respecte, menys prepotència i humilitat, entendria moltes més coses.
Em sap greu que s'atreveixi a menysprear la gent gran d'aquesta manera. Potser un dia vosté si trobarà, cosa que li desitjo perque vull que visqui molts anys.
Demano perdó pels meus errors en aquest escrit, doncs la meva primera llengua és el francès.
Merci per tot.
Sophie Manon
FEU EL VOSTRE COMENTARI
Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui
Antoni DauraManresa, 1961. Historiador i arqueòleg de formació, avui dia exerceix professionalment de llibreter. Ha estat president del Centre d’Estudis del Bages i del Gremi de Llibreters de Catalunya. Actualment és vicepresident de la Unió de Botiguers i Comerciants de Manresa (UBIC) i del Consell de Gremis de Comerç, Serveis i Turisme de Barcelona.Altres articles d'aquest autor
 |
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús