Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de setembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Estic al•lucinada. Perplexa. Indignada. Fins i tot rabiosa. Acabem de passar una jornada històrica, fem història, i sembla que aquí no hagi passat res. És increïble que després d’haver aconseguit un 47,8% dels vots de sí a la independència (sí, d’acord, no és majoria absoluta, però és pràcticament la meitat dels votants), quan arriba finalment “l’endemà”, tan esperat per alguns, tan temut pels altres, se segueix plantejant quin és el camí a seguir a partir d’ara. Però que no està clar? Com més s’ha de dir, que aquest procés és seriós i que segueix endavant, malgrat tots els entrebancs que hem hagut de driblar fins ara?
Encara no m’ho crec. Encara no m’ho deixen creure, que hem guanyat. Hauria d’estar emocionada, il•lusionada, orgullosa!, d’haver aconseguit el que alguns creien impossible, i, en canvi, em sento aclaparada i frustrada en veure que encara no s’ha entès. Per molt que els números cantin, per molt que hi hagi 72 escons que representen una opció clara i indiscutible, no comprenc com encara es parla d’encaixar a Espanya. Si el que s’ha de fer és parlar de com desencaixar-nos al més bonament possible!
Em preocupa l’ascensió triomfal de Ciutadans, que amb els seus 25 escons es creuen legitimats (ells sí) de representar un col•lectiu que menysprea i banalitza la cultura i tradició catalanes i que intenta ridiculitzar constantment l’esperit independentista majoritari. Em bull la sang quan penso en el discurs postelectoral d’Arrimadas i companyia, amb la seva actitud fatxenda que demanava, per no dir que exigia, unes noves eleccions “serioses” i la dimissió de Mas. No han entès que això va més enllà de Mas i no han entès que la invencibilitat no la prodigava només ell. On s’és vist que després d’un procés electoral portat a terme amb la major cura, es posin en entredit els resultats d’alguns dels partits participants? Iceta encara parla de diàleg (qui vol escoltar, realment?, jo em pregunto) i els d’Unió, que ja no tenen res a pelar, encara voldrien salvar aquesta Catalunya que s’ha deixat portar per la rauxa. Això no és un pati d’escola. S’ha de saber perdre i s’han de saber acatar els resultats, amb resignació, si tu vols, però amb respecte. I els resultats són que hi ha una majoria d’escons que reclamen un país nou.
Ara surten amb la majoria de vots. Hi ha coses que de tan òbvies, és increïble que passin per alt. Volíem fer un referèndum, on hauria quedat clar i cristal•lí què és el que vol la majoria dels catalans, i no ens van deixar. Vam recórrer a l'única opció viable dins de la suposada legalitat i, com que no ha agradat el que n’ha sortit, doncs au, no val. Si parlem de la majoria de vots, cal parlar també dels més de 200.000 vots per correu que no han pogut ser, cal parlar de les butlletes tramposes que ens han intentat colar, cal parlar dels intents de boicotejar les urnes de votació. S’ha fet com s’ha fet, en gran part obligats pel que no s’ha deixat fer. La llei electoral és la que és i la que ha estat en els últims anys, tant si guanya el PP a Badalona, com si guanyen els independentistes al Parlament. I s’escuden amb el percentatge de vots perquè diuen que n’hi ha més del no, quan, en realitat, Catalunya sí que es pot no s’ha posicionat oficialment ni en una banda ni en l’altra i, és més, compta entre les seves files amb uns quants verds oblidats que sí que estan a favor de la independència.
Malgrat tot, allò que trobo més preocupant, a banda que alguns polítics segueixin vivint en la seva realitat virtual enfront de la realitat imperant, és que els catalans i catalanes que hem anat a votar per aconseguir una Catalunya independent ens deixem influir i intoxicar per aquests tripijocs maliciosos que ens volen fer perdre la il•lusió en allò que és un fet que ja hem aconseguit i que no s’ha de posar en dubte.
Fa uns quants dies a les nostres contrades vam haver de lamentar un accident de trànsit que es va produir com a conseqüència d’un cotxe que anava en direcció contrària, malgrat que veia que tots els altres li venien de cara. El Parlament és el que és i la premsa internacional així ho ratifica. Què més hem de fer? Ara que el full de ruta està clar, el diàleg només hi ha de ser per fer el camí cap a Ítaca més fàcil. Ja n’hi ha prou de negar l’evidència.
