Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de setembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Em trec el barret. Acaba de passar un altre 11 de setembre i ha tornat a ser un èxit d’assistència i d’organització. Em trec el barret davant de l’ANC per haver demostrat un cop més que es poden mobilitzar multituds de manera pacífica, democràtica i, a més a més, espectacular.
Qui ho havia de dir, quan es començava a parlar de punters i de Meridiana, que acabaríem fent un mosaic tan simbòlic i tan emotiu com el que vam viure i representar el dia 11. Particularment, quan es va començar a dir d’ocupar la Meridiana, se’m va fer bastant gros, per allò del trànsit, les aglomeracions, els trasllats, les cues... No volia repetir la part més feixuga que tota manifestació implica i que ja havíem viscut en l’edició anterior. I quan es va començar a sentir la paraula punter, a banda d’haver d’investigar a què es referia, exactament, vaig pensar, francament: Au vinga, ara només ens faltava haver de fer treballs manuals amb coloraines. Però un cop allà, tota la feina (si és que se’n pot dir feina, de la part que ens toca a la població rasa) va quedar totalment justificada. Vaig entendre el color blanc de les nostres samarretes i vaig entendre la diversitat de colors (i de valors, i d’orígens, i de motivacions). Allò que sobre el terreny va resultar una mica deslluït o fins i tot aclaparador, en algun moment, es va convertir en un orgullós “jo hi era” quan vam sobrevolar el magnífic resultat final, que és el que es veu i és el que compta.
En el meu cas, la veritable emoció començava al cotxe, de tornada cap a casa, mentre sentíem a la ràdio la locució de l’esdeveniment i els parlaments que tot acte important necessita. Gabriel Rufián, membre representatiu de Súmate a la vegada que de l’ANC, recordava aquella onada d’immigració que va contribuir a fer aixecar el país, fent que l’impossible fos possible, com tornaríem a fer-ho ara; i Jordi Sánchez enaltia els cors amb el seu positivisme colossal que donava la independència per una cosa ja mig feta. Si hem de ser sincers,el moment “onada” el vaig viure molt de passada (mai millor dit) i no va ser fins després, escoltant la ràdio i veient les imatges, que vaig entendre ben bé el perquè de tot plegat.
Com a mosaic, em va agradar més fer les quatre barres de la ve baixa. Com a simbolisme, va ser totalment encertat que representéssim unes paperetes blanques que acaben el seu recorregut en una urna gegant que aplega els diferents colors/valors democràtics que volem que tingui el nostre futur país. Ara només ens resta traslladar tots aquests simbolismes a la realitat el proper dia 27, perquè tot aquest camí, llarg i feixuc, a la vegada que valent i emocionant, tingui la fita històrica que es mereix. Ho farem i ho aconseguirem. Sense rumba però amb un bon cop de falç.
