Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de juliol de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Que ningú s’espanti. No és, ni de bon tros, una declaració d’intencions. No és que la calor d’aquests dies m’hagi ennuvolat el cervell amb idees suïcides. No, es tracta d’una altra cosa.
Ja fa uns quants anys que em vaig introduir en el fabulós món del motociclisme (totalment urbà, no cal dir-ho). Aquest vehicle motoritzat de dues rodes va entrar a formar part de la meva vida per una raó eminentment pràctica, que consistia, bàsicament, en anar de casa a la feina, i de la feina, a casa.
Els meus coneixements sobre motocicletes fins aquell moment no anaven gaire enllà, ja que per molt que la meva germana gran hagués demanat una moto cada dia de la vida des dels 16 als 18 anys, no va arribar a aconseguir-la mai. Per tant, tot i la meva manca d’experiència, quan en vaig tenir la necessitat, vaig creure que era una opció molt pràctica.
I ho és. Més enllà de la llibertat que propicia la sensació de l’home (dona) i la màquina, l’avantatge que donen les motos a l’hora d’aparcar en un nucli urbà fa inestimable l’ús d’aquest mitjà de transport. Agraeixo profundament a l’ajuntament de la nostra ciutat que d’un temps ençà hagi generat noves places d’aparcament per a motos (Déu n’hi do, les que hi ha), entre d’altres coses, perquè potser això evitarà de sentir els improperis que produeix una motocicleta quan es troba en una vorera de vianants de menys de tres metres.
Acceptem, doncs, que els aparcaments estan prou bé (tot i que no sé si els motociclistes de cilindrades més grans que un senzill scooter pensaran el mateix). El problema és, com s’ha dit tantes vegades, que no hi ha respecte per les motos. No és excusa fixar-se només en els professionals de les pizzes a domicili, que en aquest sentit han fet molt de mal. Aquests motoristes que s’esmunyen entre els cotxes a la velocitat del llamp, sí, admetem-ho, a vegades per la banda que no toca, són només una part d’un col•lectiu que ha d’esquivar tapes de clavegueram mal posades, les línies blanques dels passos de vianants que patinen encara que no plogui, portes de vehicles estacionats que s’obren de cop i volta i, sobretot, forats, solcs, obres, desnivells i irregularitats diverses que posen en perill els motoristes una vegada i una altra.
I a això em venia a referir quan deia que algun dia em mataria (Déu no ho vulgui!) Perquè contra la manca de civisme d’una certa part de la població no s’hi pot fer gaire res, però que els carrers de Manresa deixin de fer pena (literalment) s’hauria de poder arreglar. Els forats, solcs i irregularitats diverses no es concentren ni en una zona concreta, ni en cap barri marginal deixat de la mà de l’ajuntament. Sí que és veritat que carrers com el del Bisbe Comes o la plaça del Remei se n’emporten la palma, però ni el gran Passeig de Manresa ni la carretera del Pont de Vilomara amb el seu rasant desnivellat, se n’escapen!
Amb l’excusa de la crisi es van posant pedaços per tapar forats, però s’obvien els més evidents i reals. A veure si amb aquesta nova etapa municipal ens prenem més seriosament els motoristes, que, com encara llegia ahir en un cartell lluminós de l’autopista, “Alerta, tu ets la teva carrosseria”.
