Josep M. Oliva | Actualitzat el 06/03/2015

Un record de la Pista Castell

Quan passes per davant del que va ser la Pista Castell i veus les restes desballestades d'aquell pavelló, fàcilment et vénen al cap alguns records viscuts allà dins fa més o menys anys. Són records que, amb matisos i contemplats des de diferents punts de vista, coincidirien amb els de molts altres manresans que també hi van ser. Però n'hi ha un que crec que, com a molt, només podria compartir-lo amb algun amic dels que anaven amb mi dia. Era al final d'un partit de bàsquet en el qual el CB Manresa va perdre, segons l'opinió del públic, per culpa d'un arbitratge nefast. Sortia l'àrbitre de la pista camí de la caseta (s'ha perdut la paraula caseta perquè gairebé s'han perdut les casetes, com tantes coses) i en aquell passadís que se li feia, i on tant ell com algun jugador contrari hi arriscaven el físic, molts seguidors locals l'increpaven amb una excitació desfermada. Com sol passar en aquest tipus de manifestacions, algú llança una paraula o una frase i la resta la van repetint tot remarcant les síl·labes d'una manera rítmica i contundent. Aquella vegada la cantarella era bisíl·laba i a ritme de desfilada militar: un dos, un dos, un dos...
 
La música l'enganxaves de seguida, però la lletra els meus amics i jo no l'enteníem. Es va escaure que tenia a prop el senyor Ricard Martí --germà del Pere Martí, un dels fundadors del CB, tots dos veïns meus i tots dos ja traspassats-- i era un dels que més cridava. Jo devia tenir tretze o catorze anys i veure aquell senyor, normalment tan reposat i tan educat, cridant amb aquell desfici, em semblava sorprenent. Aprofitant la coneixença li vaig demanar, "escolti, què li criden a l'àrbit" (llavors ningú en deia "àrbitre", siguem sincers). I ell, excitat però atent, em va donar la resposta: "llondro!". I veient la meva cara d'ignorància, tot tocant-se el cap amb un dit m'ho va aclarir: "llondro vol dir curt de gambals". Entesos. Tot seguit, els meus amics i jo ens vam ajuntar a la coral: "Llon-dro, llon-dro, llon-dro...". No sé si algun altre cop van tornar a insultar aquell àrbitre amb aquella paraula, però jo no la vaig sentir cridar mai més i fa ja molt temps que no escolto dir gamarús ni tòtil ni pallús... Ara tot ho arreglen dient "gilipollas", arrossegant l'o amb cara de fàstic. I molts cops, quan ho sento, penso en el senyor Ricard Martí i en tan pobres com ens hem tornat.


FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.