Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de febrer de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquesta reflexió és fruit dels pocs viatges (gràcies a Déu) que faig amb la línia de Renfe R4 de Rodalies, Rodalies de Catalunya, bla, bla, bla. Els que l'heu patit alguna vegada o la patiu sovint, potser ja us ensumeu el que vindrà i és que espero de tot cor no ser l'única que hi reflexiona i que no us penseu que m'he begut l'enteniment.
A mi personalment cada vegada que agafo el tren em vénen dues idees al cap: agafar una escopeta (i no patiu que no dispararia pas, es qüestió d'imposar una mica tenint en compte el meu escàs metre i mig d'alçada) o agafar un vol de crispetes com qui va al cine. És a dir, si algú vol fer un estudi sociològic del comportament de les persones en la societat actual o vol teca per escriure alguna novel·la sucosa, si us plau compreu-vos un bitllet general i passeu la tarda Manresa-Barcelona, Barcelona-Manresa. Perquè poden estar passant dues coses: o jo tinc molt mala sort o de moment tot va malament.
Si teniu sort podeu trobar-vos els que fumen herba entre vagons, i dic si teniu sort perquè, si no en teniu, se'ls fumaran al seient del costat o del darrere. També podeu trobar-vos, i aquests ja son un clàssic, els que no saben el que son uns auriculars i es passen TOT el sant viatge escoltant de reggaeton en amunt (per què no podrien com a mínim tenir bon gust musical? D'acord. Si el tinguessin també tindrien uns auriculars). Hi ha qui dina al tren i no recorda que existeixen les papereres. Qui ocupa quatre seients amb bosses sortint de Plaça Catalunya i obliga tres viatgers a estar-se drets fins a Sabadell o qui mira per la finestra [i només els falta xiular per dir que dissimulen] per no aixecar el cul davant d'una persona gran o una dona embarassada. O una parella, ella amb escot fins al melic, ell més baix que ella, asseguts un a sobre de l'altre repetint la paraula
cariño cada trenta segons i reafirmant la seva relació al públic del tren entortolligant les llengües amb la boca oberta i els ulls tancats. Si no teniu gaire sort us tocarà també seguir tant si us agrada com no la conversa telefònica de la senyora Mari, que va asseguda als seients de darrere vostre. Perquè la Mari està molt enfada amb la seva amiga Pili, que té una parella sembla ser que força inestable i poc saludable i, és clar, la dona s'encén per moments i li explica a la Pili que PORQUE TE TENGO DICHO QUE ESTE TIO ES UN CAPULLO Y TU EN VEZ DE PARTIR PERAS SIEMPRE HACES LO MISMO Y A ESTE LO QUE TIENES QUE HACER ES PONERLE DE PATITAS EN LA CALLE Y YA VERIAMOS COMO OTRO GALLO CANTARIA CUANDO SE VIERA DURMIENDO EN EL CAJERO AUTOMATICO DE LA ESQUINA. És inútil que apugeu el volum dels auriculars o que intenteu llegir, la conversa us absorbirà fins que arribi el revisor de Renfe (una persona caracteritzada per la seva manca de simpatia i amabilitat, per la corbata rosa anys vuitanta i per respondre sempre en castellà) i us demani SU BILLETE SI ES TAN AMABLE mentre us clavi la mirada com un ganivet i darrere apareguin aquells dos individus de suposada seguretat que ara van a tots els trens amb cara de pomes agres explicant-se YO ES QUE LO QUE QUIERO CUANDO LLEGO A MI CASA ES SENTARME TRANQUILO Y QUE ME PONGA EL PLATO EN LA MESA Y MI MUJER ESTA SIEMPRE TALADRANDO, PARA ESO YA ESTA EL CURRO, NO ME JODAS.
Per sobre de totes les coses, us desitjo que mai no us deixeu a casa els auriculars i que tingueu sort i us trobeu amb el mínim d'animals possible. On anirem a parar?
