Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de maig de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CINEMA-CRÍTICA. Presentem una peculiar estrena cinematogràfica protagonitzada per l'ínclit Sean Penn.
Un lugar donde quedarse no convenç prou perquè el guió no ajuda a transmetre l'extravagància del personatge.
Fotograma de la pel·lícula, en què es veu Sean Penn caracteritzat extravagantment
Sean Penn protagonitza una peculiar
«road movie» que no acaba de definir-se en cap gènere estàtic (comèdia, drama, musical) i que tampoc aconsegueix trobar un rumb argumental, sinó que divaga en un mar indefinit.
Un lungar para quedarse s'estrena aquesta setmana a les cartelleres del país, però ja fa 3 anys que es va estrenar en versió originals als Estats Units.
En una clara estètica inspirada en Robert Smith, cantant i compositor del grup The Cure, el nostre protagonista encarna el paper d’estrella del rock acabada que, arribat als cinquanta, encara viu atrapada en un passat que no ha pogut superar mai. Llevat d’alguns moments en els quals el diàleg i la imatge fan brillar el film, resulta inevitable tornar a caure en una història sense profunditat ni objectiu.
A nivell interpretatiu, però, cal reconèixer el gran treball de Sean Penn. Tanmateix, per a l’espectador resulta un personatge massa pedant i esgotador. Recomano la versió original, on es pot apreciar aquesta desgana existencial que l’acompanya al llarg de la pel·lícula amb una veu semblant a la d’algú que està a punt de morir.
El punt més fort de tots és, sens dubte, la banda sonora a càrrec de David Byrne, líder dels Talking Heads, el qual ha ofert com a títol de la pel·lícula un dels seus temes.
Concloent,
«Un lugar donde quedarse» (This must be the place) pretén ser un viatge per un país i per una psicologia totalment extravagant, fet que no s'acaba d’aconseguir del tot. Error base d’un guió poc sòlid que no aconsegueix ni orientar ni convèncer l’espectador, ja que no té un propòsit clar.
