Vinyes i tines

per Jordi Sardans , 9 de gener de 2015 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de gener de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ja seria hora que s’acabés amb el procés de declaració de les tines de les valls del Montcau com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Després que s’hi hagi apuntat el Consell Comarcal del Bages, a la Generalitat cal demanar-li que agiliti els tràmits. Fa més de vint anys que l’historiador i actual alcalde de Navarcles Llorenç Ferrer va assenyalar en diversos estudis el valor patrimonial del conjunt de tines enmig de les vinyes de les valls del Montcau, ben a prop del Pla d’Espais d’Interès Natural del parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. És en els municipis del Pont de Vilomara-Rocafort, Mura i Talamanca on hi ha més d’un centenar de tines catalogades. Conjunts tan interessants com les set tines dels Tres Salts, els conjunts de Bleda, l’Escudelleta, d’en Ricardo o Tosques a la vall del Flequer, Lluca o de l’Olla a la Serra de Puig Gili, o les Balmes Roges, Docte, Solanes o N’Escaiola a la zona de Talamanca.
 
Aquest conjunt de tines són el testimoni indiscutible d’una època en què el cultiu de la vinya predominava en el conjunt de l’agricultura bagenca. Diversos autors amb els seus estudis han remarcat la importància històrica d’un patrimoni arquitectònic exclusiu, fet que li dóna un valor de caràcter universal. Un segell identificatiu únic que hauria de ser un bon reclam turístic d’aquests municipis del Bages. Aquest tipus de construccions que servien indubtablement per fer la verema i guardar el vi, tot estalviant el transport del raïm fins al poble o la masia dels propietaris, forma part també de l’arquitectura tradicional rural en pedra seca, també ben present a la comarca del Bages, tal com han explicat autors com Jaume Plans entre d’altres. La construcció rural de les barraques de pedra seca tenia diferents usos com ara guardar les eines del camp o fins i tot petits ramats de bestiar. És cert que n’hi ha també en diferents països europeus, com ara França, Itàlia o Escòcia, però cadascuna de les diferents àrees tenen unes especificitats diferents. Algunes d’aquestes barraques han estat correctament restaurades, com ara les del propietari de les Generes, però d’altres no, per l’arbitrarietat en l’actuació de l’Àrea de Territori i Sostenibilitat de la Diputació de Barcelona. Ara és un bon moment perquè aquesta zona d’interès etnològic tingui un signe d’identitat propi i sigui reconegut oficialment com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Arxivat a:
Opinió


Participació