Aquesta informació es va publicar originalment el 28 d'octubre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Després de les derrotes a París i a Madrid, una cosa va quedar clara al Barça: l’equip necessita fitxar dos o tres jugadors amb nivell per ser titulars. Tampoc és tan greu, es pot pensar. Tots els equips necessiten retocs, podem creure. Però el cert és que dos estius i més de 200 milions després, el club blaugrana es troba en la mateixa situació que fa dues temporades: les mateixes mancances, problemes i necessitats.
No cal recordar com va acabar la temporada passada, amb el Tata contant els dies per marxar i l’equip perdut en el record del que va ser. Estavellant-se, en l’última jornada, davant d’un Atlètic amb la fam que havia regnat en el vestidor blaugrana quan l’entrenava Guardiola. Semblava que el club faria autocrítica i que reforçaria l’equip. L’ombra de la sanció de la FIFA –un any sense fitxar- justificava no escatimar en despeses. I diners, se’n van gastar. Però de quina manera. Per substituir Valdés es van destinar 24 milions en dos porters sense saber quin és el bo i quin hauria de jugar els duels importants. El taló d’Aquil·les de l’equip continuava sent la posició de central i, per fi, Zubizarreta se’n va adonar. Cinc anys tard, però va arribar el moment. Però com si d’una broma macabre es tractes, el club va fitxar un jugador de 30 anys amb més experiència de lateral que en el centre de la defensa i amb un historial de lesions dels que espanten al més valent. Però bé, com a quart central semblava un bon fitxatge –si n’oblidem el preu. I faltava la cirereta del pastís: el central titular. Però el director esportiu del Barça es va tornar a superar i va fitxar un central que en la darrera temporada només va poder jugar 21 partits per diferents lesions. Per si això fos poc, va arribar lesionat i, a dia d’avui, encara no sabem si el veurem jugar mai amb la samarreta del Barça. Per si de cas, això si, el club en va pagar uns 10 milions. Per si algun dia pot tornar a jugar.
L’altra zona conflictiva era la del mig del camp. El fitxatge de Rakitic i el retorn de Rafinha feien pensar que Xavi i Iniesta abandonarien els focus en els partits importants. Feien pensar, perquè al Bernabéu els dos van tornar a caminar per la gespa, mentre el croat s’ho mirava incrèdul des de la banqueta. El substitut d’Alves, el jugador que l’havia de pressionar perquè recuperes el seu nivell, és una broma de mal gust anomenada Douglas. El lateral brasiler va fer feliç a l’afició del seu antic equip -el Sao Paulo- quan va anunciar que els blaugrana pagarien per ell. I quatre milions!
Per sort, la vida ens va demostrar que fins i tot la gent més inepta pot tenir cops de geni. Així va ser com Luis Suárez, un dels pocs jugadors desequilibrants d’Europa, va arribar a Barcelona. Previ pagament de 80 milions. L’uruguaià arribava amb una sanció important a l’esquena, però esdevenia un dels pocs elements il·lusionants per als aficionats. Perquè, amb Piqué allunyant-se a gran velocitat del nivell físic mínim exigible a un professional; Alves i Alba oblidant-se que la funció principal d’un lateral és defensar; Mascherano posant-hi el colll per fer el que no sap fer; Busquets naufragant com a mig centre defensiu; Xavi i Iniesta retirant-se sobre la gespa, i Pedro destapant el seu nivell real, la tripleta Neymar-Messi-Suárez és la llum entre tanta foscor.
L’esperança de tornar a ser algú a Europa passa per la inspiració de tres genis abandonats a la punta de l’atac.
