Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de setembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
ENTREVISTA. En un diumenge plujós de tardor, ens rep Peter Vives just abans de representar El Zoo de Vidre al teatre Kursaal de Manresa.
El jove actor va saltar a les pantalles catalanes a la telenovel·la La Riera. Més tard, ha estat protagonista en les sèries Águila Roja, Tiempo entre costuras i Velvet.
Actualment es troba rodant la nova temporada de Velvet, tot compaginant-ho amb la gira per Catalunya del Zoo de Vidre. Què és per tu i com definiries un bon actor?
Un bon actor el definiria com una persona capaç d’interpretar personatges molt diferents, de manera que sembli per l’espectador que és completament veritable. Que un actor ho senti i passi per processos de veritat, ajuda moltíssim i el públic ho rep. Llavors hi ha actors tècnicament brutals, que són molt bons actors i actuen d’una manera increïble. Per exemple, el Lluís Barrera el considero un molt bon actor. En aquesta professió, no els millors treballen. Per exemple: si parles anglès, el físic, la forma d’actuar i una mica la sort hi influeixen. I això et fa ser conscient i valorar què estàs treballant.
En la professió també és parla de mals actors i jo crec hi ha actors que tenen menys registres, però que si t’ho fan bé, també són bons actors. Per mi l’actor millor, inclús que Brando (que tenia una veritat increïble), en Daniel Day-Lewis és un altre pas respecte tot el demés; la manera com entra a fer coses tant diferents i tant de veritat.
Per exemple, tens una associació tu amb el Nil de La Riera?
És molt jo el Nil, com parla, com actua... És com jo passant per aquestes situacions i textos que em posen.
I l’escena que vas haver de matar el Teo, com la vas viure?
Potser per la formació de la Nancy, les escenes així les gaudeixo més que les que he d’estar natural i parlant i sense que et passi res. La qüestió és ocupar el teu cap i no preocupar-te. I com que sempre tendeixo a preocupar, quan tinc una cosa clara en què ocupar-me, com en aquest cas matar el Teo, el motor ja et funciona i et pots oblidar de tot.
Com recordes els teus inicis en el món de la interpretació?
Els inicis van ser als 15 anys, on col·laborava en una “Tv Movie”. Ho recordo com un món fascinant que m’atreia moltíssim. Llavors vaig seguir estudiant i no va ser fins “La Riera”, que al ser diari, em va fer deixar els estudis, que per cert, ara he reprès.
Peter Vives, reflexiu, durant l'entrevista als camerinos del Kursaal Foto: Albert Flotats
Es diu que el món dels actors no és un camí fàcil. Vas sentir en tot moment el suport de la teva família?
No els hi vaig dir mai que volia ser actor, perquè potser si que és el què volia, però mai ho vaig deixar tot per ser actor, cosa que jo no recomano mai. No vaig deixar d’estudiar per ser actor, només quan vaig començar a treballar tots els dies i era per això, perquè tenia una feina que m’ocupava. Mai ho hauria deixat tot per ser actor, ja que hi ha molt poques possibilitats, seria deixar la teva vida a una loteria.
Estudies física, psicologia i, finalment, teatre. Tants canvis… Per què?
No van ser canvis... vaig acabar el batxillerat, no sabia ben bé què estudiar i vaig provar amb les ciències. I el primer any de física va venir un director americà i vam gravar una pel·lícula de la Disney i vaig pensar que si ho feia, ho volia fer bé, i llavors també vaig conèixer en Pep Armengol (un director de càstings) i amb això, vaig decidir canviar-me a psicologia, que era molt més fàcil i perfectament combinable amb el teatre per la tarda. Al final, entre “La Riera” i tot plegat, vaig deixar psicologia i ara em queda un any.
La teva carrera destaca, principalment, pels teus papers en la televisió i el cinema. T’agraden més que el teatre? O ha estat cosa del destí?
Clar, el destí m’ha anat oferint aquestes feines, més que el teatre, que m’ha vingut més tard. Però no sé què m’agrada més. Més que de la plataforma, depèn del projecte. Les tres plataformes tenen coses molt bones i coses dolentes.
A Tiempo entre costuras i Águila Roja interpretes personatges anglosaxons. Creus, per tant, que ha estat el teu perfil el què t’ha ajudat a aconseguir aquests papers?
Clar, evidentment. D’aquesta manera passes de competir contra 10.000 aspirants a competir contra 10.
El teu pas a la fama ha estat amb sèries d’època. T’agraden i t’hi sents caracteritzat?
Sí, m’agraden molt, és còmode. Cada director ho enfoca diferent. Per exemple a Águila Roja volien que fos tot molt antic i a Velvet , no. Quan actues, t’oblides que fas època. L’època no és determinant.
Àguila Roja , Tiempo Entre Costuras , Velvet i La Riera . De quina sèrie en guardes més bon record? I amb quin personatge et sents més identificat?
No ho sé, no te’n podria triar una. Cadascuna t’ensenya unes coses i cadascuna et porta a conèixer una gent. La Riera és l’única que vaig fer a Barcelona i era l’única que era més una rutina, que me la vaig fer més meva per tot el temps que hi he estat. Les altres eren en espai de temps més curts.
I amb quin personatge et sents més identificat? Podríem dir amb el Nil?
El Nil és l’únic actual, però sí, amb tots em sento molt identificat, fins i tot amb els més dolents.
Et sents millor interpretant un personatge bo i carismàtic o un de dolent ?
El bo, has de caure bé i tal, en canvi en el dolent tens molta més llibertat per crear i per fer. Tens més joc.
La gent et para pel carrer a dir-te coses del personatge?
Sí, per exemple amb la Riera, sí… al ser una sèrie diària, a la gent els costa més diferenciar entre realitat i ficció. Entres a les seves vides cada dia i llavors quan et veuen mai et diuen coses com actor, sinó com a personatge.
En aquests moments, estàs treballant amb l’obra El Zoo de Vidre . Has deixat, temporalment, la televisió i el cinema. Cap on t’agradaria encaminar el teu futur?
De fet, ara estic a Madrid entre setmana i baixo aquí els caps de setmana i combino la televisió amb el teatre. De moment tinc això i en un futur anar treballant. Tampoc és viure d’això, que també hi ha altres coses que m’agradarien fer a la vida, però no ho sé… podria ser feliç fent moltes feines.
L’obra El Zoo de Vidre està dirigida pel director Josep Maria Pou. Què tal és treballar al costat d’un dels directors més importants del país?
Doncs el mateix que treballar al costat d’un director no tant important. El director és el director i és dóna la casualitat que a part és un home molt important a Catalunya i es nota que té un coneixement molt extens de la matèria, és un apassionat del què fa i en sap molt. I això t’ensenya molta cosa, molta història, molta cultura del món del teatre.
El Zoo de Vidre és una de les més respresentades a nivell teatral. A més, també ha estat adaptada al cinema i a la televisió. El personatge que interpretes, Jim, ha estat interpretat per actors com Kirk Douglas. Quin toc personal aportes?
M’he basat en com el Pou veu el personatge. Jo no he fet tant una aposta meva del personatge, sinó que m’he deixat dirigir pel Josep Maria. La direcció ha estat molt cap on ell veia l’obra. Com que ell venia amb la idea molt clara del què volia, no em proposat tampoc. Hem estat molt fidels i pulcres. Així que el que veus, és com el Pou veu el Jim. I suposo que quan va trucar-me ja va veure que podia encaixar en el personatge. És molt espontani, bona persona, sense donar gaires voltes a les coses…
I què t’ha aportat el personatge del Jim?
A nivell professional, és el primer que faig amb “Focus”, que és una de les que més obres fa a Catalunya i començar a treballar amb aquesta casa sempre és bo. A nivell professional, també representar una de les obres que més s’han fet a Estats Units i poder dir al currículum que has fet un Tennesse Williams està molt bé i potser t’obre portes. I a nivell personal, treballar amb aquest grup d’actors que són molt macos i molt bona gent, treballar amb el Pou i aprendre com actor, l’anar de bolos, que és la primera vegada que ho faig i per cert, és molt divertit anar de gira i anar coneixent poblacions de Catalunya.
Peter Vives encarna un personatge elegant i desenfedat Foto: Albert Flotats
Una de les escenes més intenses de l’obra és el diàleg entre la Laura i el Jim. Com viviu la Meritxell i tu aquesta escena? Com arribeu a crear aquesta complicitat tant forta entre ambdós?
La vivim molt bé! Al principi la complicitat no la teníem, però mica en mica va creant-se i ara ja ens coneixem i l’escena va canviant. Cada dia la creem des de zero i van sortint coses diferents, mai és exactament igual, hi han matisos que poden fer que la història canvïi una mica.
Ser actor implica viure amb la fama. Com la portes? Alguna anècdota a destacar amb algun o alguna fan?
Tant de bo ser actor, signifiqués això, que voldria dir que tots treballem, perquè per molt pocs significa això. Malament, malament, hehe. Per exemple hi ha dies que no et ve de gust, però en general te l’avantatge que la gent et coneix, és molt amable amb tu, excessivament a vegades. Però és això, et tracten bé als llocs.
Finalment, com és el dia a dia d’en Peter Vives?
No té un dia a dia el Peter… perquè si està a Madrid fa unes coses, si està a Barcelona en fa unes altres. És tot molt fàcil; tinc de tot a tot arreu, tinc amics als dos llocs i tinc bastant temps lliure també.
