Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de setembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Me’n vaig. Primer de tot, agraeixo a aquesta publicació, al Carles Claret i al Ferran Sardans en especial, la confiança dipositada en la meva persona i la total llibertat donada per expressar en cada moment unes idees, les meves, que sempre són especialment conflictives. Alguns lectors estaran feliços de perdre’m de vista, però fins i tot aquelles persones que més irritades se senten amb els meus plantejaments hauran rebut de mi quelcom que ja em deixa satisfet: un estímul per a la reflexió i la crítica constant. Plantejar-s’ho tot, qüestionar-s’ho tot, no acontentar-se mai amb la versió canònica, és l’únic camí cap al progrés.
Me’n vaig una llarga temporada a estudiar i investigar a l’estranger. El meu no és un exili forçat, sinó volgut, però no manca la recança de deixar aquí amics i processos. Un, ja ho sabeu, l’enorme moment transcendental que viu el país. D’una banda, ho reconec, necessitava escampar la boira per atorgar-me una descompressió en un moment on la qüestió catalana em comença a saturar. D’altra banda, però, no puc ser aliè a tot el que està vivint el meu poble, i des de molt lluny em sentiré lligat al destí del seu poble, compromès amb la seva lluita, i desitjós que els anhels de llibertat s’acabin imposant a la penombra per ser exemple arreu del món.
Hi deixo altres coses molt més urgents, aquí. Hi deixo una gent amb la qual he tingut l’enorme privilegi de militar i créixer políticament i personalment. Creieu-me, ells no són tan sols l’avantguarda d’una joventut rebel i combativa, són quelcom més important: la garantia de la dignitat en un temps on tot és mediocritat. Me’n vaig carregat d’orgull d’haver compartit amb ells l’aspresa quotidiana de la lluita, la remor de la discussió, el foc de la rebel·lia i el somni de la victòria, i parlaré d’ells allà on vagi com un exemple de conducta i abnegació personal, de cessió al col·lectiu, d’amor i d’odi. I me’n vaig tranquil, perquè mentre en quedi un d’ells aquí, un de tants en tantes plataformes i organitzacions a casa nostra, quedarà garantida la supervivència d’un model que no es conforma amb la misèria que masteguem cada dia, i que només camina en una sola direcció: la victòria final.
De vosaltres, lectors que esteu llegint això, m’acomiado donant-vos les gràcies per la vostra paciència. Probablement molts de vosaltres no compartireu el model econòmic que defenso, algunes de les idees que en aquests mesos us he descobert. Però deixeu-me donar-vos un parell de consells des de la més sincera modèstia. Primer, que malgrat que sigui complicat fer-ho en una societat que té com a religió l’individualisme, cal recuperar tots els dies la idea del col·lectiu, perquè els homes sols no som res, sense la solidaritat no som res, sense aquells llaços d’amor que ens uneixen per fer-nos costat i assistir-nos mútuament, serem sempre poca cosa més que consumidors en una cadena de muntatge. I segona, perdeu la por. Perdeu la por a ser crítics, a llegir, a informar-vos, a plantejar-vos les coses, a créixer com a persones sobre la revolta constant contra la uniformitat i la versió oficial. Perdeu la por a lluitar, perquè un cop que hagueu llaurat la consciència, i sentiu que al vostre voltant n’hi ha molts més disposats a perdre la por, sereu imparables. Salut!
