Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de setembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Apreciats i benvolguts germans i germanes, l’estiu ens ha corsecat la consciència. L’afer Pujol ha deixat en estat de semipetrificació un bon nombre de tietes catalanes que sempre havien vist el Molt Honorable com un referent polític i, sobretot, moral. Els homes, que solen fer menys escarafalls, ara diuen que tot plegat ja feia tuf de podrit i que els nanos l’han dut a la perdició. M’expliquen unes parroquianes que Juli Sanclimens, sense anar més lluny, encara ara se’n fa creus. La notícia l’ha colpit com a pocs altres conciutadans nostres. Només l’Altíssim pot arribar a saber què deu haver passat pel cap de l’exalcalde que, després de veure passar la pena del telenotícies a altres grans patriotes com Macià Alavedra i Lluís Prenafeta i el seu camí cap a la
meseta amb les pertinences en una bossa d’escombraries. Algunes tietes convergents asseguren que el principi del final dels Pujol ha estat l’amistançada de l’hereu, “una castellana que els ha portat a la perdició reunint-se amb
la morros de cony amb un
florero pel mig i que ara es va passejant per totes les teles espanyoles, que jo no me les miro, eh! Que sempre miro TV3, però m’ho expliquen”. En tot cas, Déu vulgui que no estirin el fil i, com diu el Junqueras, en comptes d’estructures d’estat, no es desvelin estructures de corrupció que antany, des de la poltrona del Govern, feien passar per caixa a raó del 3 o el 5 per cent. Ara ja tant se val.
D’altres, volen trobar la malesa de la llorigada Pujol en la progenitora... Potser per alliberar de culpa el
pater familias, més preocupat per la bona marxa del país que dels afers casolans. A fe de Déu! Un dels estirabots més hilarants que vaig llegir a Twitter arran de l’esclat del cas deia: “Vaig jugar al Monopoly amb els Pujol... va guanyar la Marta”. Déu n’hi do. Costa separar el gra de la palla i, al marge de la misericòrdia que ja va apuntar el president Mas el dia que va comunicar que li retirava el despatx, la paga i l’honorabilitat, molts encara saben separar l’animal polític assegut a Sant Jaume durant 23 anys i la mala gestió de les herències familiars i dels esgarriaments de la canalla. Per Déu, quin acarnissament públic abans de donar explicacions i quin trist paper de l’advocacia dels fills donant les culpes a la banca andorrana per allargar
sine die el dia del judici final. Déu sap que la maquinària de la Brunete mediàtica cada dia suca pa en aquest festival i vol desmuntar els nostres anhels de llibertat. Per això, amb el vistiplau de Nostre Senyor gloriós, els dic als meus feligresos de l’Assemblea Nacional Catalana que, enterrat políticament Pujol, en la seva penitència, volem la independència. Punt i final.
