Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de setembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CRÍTICA DE TEATRE. Abans d'estrenar-se el 12 setembre al Teatre Condal de Barcelona,
La extraña pareja de Neil Simon s'ha reposat primer al
Kursaal de Manresa, el diumenge de festa major, amb
Joan Pera reintrepretant el paper d'en Fèlix Uria, l'hipocondríac que va tenir tant d'èxit als anys noranta al costat de l'altre membre de la parella, el ja traspassat actor andalús
Paco Morán. Pera ara viu amb un nou Òscar:
Antonio Dechent, que no aconsegueix fer oblidar el seu predecessor. L'obra té un altre passi el dilluns de festa major. Un molt bon inici de temporada per al Kursaal.
Antonio Dechent i Joan Pera, que sembla alliçonar-lo, posen davant un Teatre Condal buit. Foto: Paco Amate
Paco Morán, cèlebre pel personatge de l'Óscar, interpretava un divorciat vinculat cínicament -per bé que inexorablement- al seu amic íntim: en Fèlix -Joan Pera-, un company de feina català que acaba de separar-se de la seva estimada Montserrat. Els contrastos entre els dos protagonistes centren la hilaritat de l'obra, ja que la convivència forçada al pis de l'Óscar, en un gest per evitar que en Fèlix faci una bestiesa per culpa de la separació, obliga que els dos amics es despullin les diiferències: l'un (en Fèlix), català, fleuma, obsessiu de la neteja, pusil·lànime, neurastènic, profundament dependent de la seva rutina i, en el fons, molt egoista; l'altre (l'Óscar), andalús, desendreçat, molt de la gresca, irònic, generós, però enormement gelós de la seva llibertat un cop divorciat...
El que havia de ser una convivència tranquil·la i fins i tot un punt desenfrenada, acaba sent pitjor que el pitjor dels matrimonis, ja que Óscar no s'espera que un amic íntim a qui s'acull a casa pugui arribar a ser més estricte que l'exdona. L'explosió final es veu a venir des de la meitat de la funció i, si alguna pega té l'obra, és que les expectatives no es deceben. Importa més el com que no pas el què: l'instant, l'anècdota, el gest...
La extraña pareja és una obra en què el focus no s'ha de posar en la visió de conjunt -per decebedora: potser en una obra així, tan pendent de la interpretació a cada passa, a cada gest, no pot ser d'altra manera. L'espectador, per passar-s'ho bé, s'ha de fixar en el diàleg a la menuda, en la comicitat dels gestos de Fèlix i en la mirada contínuament bocadabada de l'Óscar, que per fi comença a conèixer com és el seu amic català en la intimitat.
La nova parella: Antonio Dechent
Repeteix en la direcció i adaptació de l'obra del nord-americà Simon -que la va escriure el 1965- el dramaturg castellà Ángel Alonso i, així, s'ha materialitzat un dels desitjos de la productora Focus, ressuscitar l'obra de més èxit del gran còmic del teatre català, Joan Pera. Però per fer-ho possible, va caldre trobar un substitut al gran cordovès Paco Morán, mort fa dos anys, que amb moviments rígids i mirada impertèrrita acompanyava meravellosament els brincs hipocondríacs i les sortides de to del Fèlix de Pera. La nova parella escollida ha estat el sevillà Antonio Dechent, que amb moviments més elèctrics en escena -i amb un posat molt més macarra que no el de Durán- no aconsegueix de transmetre l'angoixa de conviure amb un al·lèrgic de la vida com en Fèlix, obsessionat a netejar-ho tot sense haver-ho d'utilitzar mai.
Joan Pera ha expressat en més d'una ocasió el temor de no estar a l'altura en aquesta posada de nou, com si li hagués de pesar el fet de ressuscitar una obra mutilada sense el seu estimat Morán o com si en la repetició hi hagués el risc d'adulterar el bon record que n'havia quedat. La veritat, però, és que en la funció de diumenge ha quedat palès que Pera no perdrà mai la capacitat de fer riure la concurrència amb un sol moviment desencaixat o amb un control magistral de la veu perquè sembli la d'un imbècil. Durant l'obra, de fet, hi va haver dos moments en què els actors van haver d'aturar-se per culpa de les rialles que els provocava el petit i alhora enorme bufó -el públic els cobria d'aplaudiments en aquestes situacions, ho entenia. Potser amb més rodatge, els actors no es veuran obligats a interrompre's, però el cert és que la posada en escena -amb el vestuari de Míriam Compte i repetint en l'escenografia Pere Bohigas- gairebé obliga els actors a homenatjar-se a si mateixos rient com uns beneits. Pera i Morán tampoc no se'n van escapar fa més de 10 anys.
Per bé que Ángel Alonso ha introduït petites modificacions en l'adaptació -per exemple, ara qui diu el refrany idiota (per bé que cada vegada menys) "
Ya dicen que en agosto, frío al rostro" és Fèlix i no Òscar-, l'obra segueix sent essencialment la mateixa que el 1999 al Palau Sant Jordi va batre el rècord d'assistència mundial en una obra de teatre de pagament. Tot i això, els tres actors secundaris que acompanyaven Pera i Morán tampoc no segueixen ni les dues veïnes gallegues que provoquen el capgirament final. Amb aquests canvis, potser Pera i Alonso volien escenificar una certa renovació, però la sensació és que, amb el nou acompanyament, l'obra hi perd, encara que segueixi fent riure. Les germanes gallegues -ara Marta Domingo (Michelle) i Cristina Solà (Wendolin)- ja no s'esgargamellen com unes cursis posseïdes com fa deu anys ho feien Isabel de la Torre (Ana) i Rat Fernández (Celia). Amb noms més ianquis, la nova parella femenina -a diferència de l'anterior- es comporta més a la gallega, amb més presència de l'idioma galaicoportugès, que fa deu anys era només testimonial.
Un clàssic del teatre còmic
Pot semblar extemporani que l'adaptació segueixi sent en castellà -amb la presència secundària del català en la veu de Fèlix per fer una mica de riure. Potser sí, però ara com ara, amb les relacions entre Catalunya i Espanya al màxim de tensió, el cert és que el contrast idiomàtic conserva la frescor i la vigència emocional. És possible que el desenllaç final -en què els amics andalusos celebren la marxa del català tot escampant cervesa per un pis net i lluent- pugui arribar a ser una metàfora de la bona salut mental que Espanya guanyaria desfent-se del Principat. Qui sap si d'aquí a dos anys
ja tindrà més sentit fer l'adaptació al català de
The Odd Couple.
En ple cor de la festa major de Manresa, no hi ha res millor que una obra que diverteixi un públic amb ganes de gresca. No dic que
La extraña pareja sigui avui una obra encara del tot necessària en el repertori del teatre còmic, però el cert és que no està de més i que continua sent un dels seus grans clàssics. Hi ha reposicions que molesten, per repetitives, però aquesta encara no. És cert que és una obra que explota al màxim la gràcia del
gag i que d'això ja n'anem plens en els programes de televisió d'humor. Però ni que sigui per fer un homenatge a Joan Pera -el gran dominador de la veu de la comèdia, del cos com a pèndol desllorigat i de la màgia del cullerot-, ja va bé.
Els dos protagonistes, promocionant l'obra que tot just torna a pujar els escenaris. Foto: Paco Amate
