Aquesta informació es va publicar originalment el 11 d'agost de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El Bergantí ha salpat. La merceria de la Baixada del Pòpul, de Manresa, ha abaixat la persiana per sempre després de seixanta anys de servei. Veïnes i botigueres del barri escoltaven l'altre dia les explicacions que els hi donava la mestressa, l'Olga Aquilué. Les mirades i els moviments de cap eren de comprensió, d'assentiment, però també de pena. La tristesa s'havia escolat amb discreció per sota de la persiana de la botiga, ja mig abaixada. "Moltes clientes m'han plorat aquests dies i m'han fet plorar a mi. M'han dit: Que trista estarà ara, aquesta baixada, sense El Bergantí!", explica l'Olga.
Era a la primeria dels anys cinquanta quan els seus pares, acabats de casar, van comprar la merceria que es traspassava a la Baixada del Pòpul perquè els antics amos marxaven a fer fortuna a Amèrica. El seu pare feia de comercial i voltava per tot l'Estat i la seva mare es va fer càrrec de l'establiment. La botiga aleshores era la meitat que ara i ja es deia El Bergantí. Al costat hi havia un forn de pa que en tancar va permetre engrandir el local. L'Olga, des que va néixer i va començar-hi a despatxar als 15 anys, sempre ha vist la merceria com és ara.
Quan jo era a la botiga, dreta, escoltant l'Olga parlar amb les veïnes, vaig recordar el dia que vaig inscriure el meu primer fill al Registre Civil, als Jutjats de la baixada de la Seu. El meu fill tenia pocs dies de vida i bramava desconsoladament, amb aquells brams que desesperen una mare primerenca. Vaig entrar a saludar l'Olga i, de fet, a buscar un lloc on arrecerar-me. Allà, assentada en una cadira dins del petit canviador, vaig donar-li el pit mentre ella despatxava mitjons i pijames. Em sentia com si m'hagués salvat la vida!
Els canvis són constants, inevitables, fins i tot, necessaris. Però cada canvi del nostre paisatge urbà s’enduu un trosset de nosaltres. El Bergantí, com molts d'altres comerços tradicionals que desapareixen, se’n van havent complert un servei ciutadà més enllà de la venda de fils, calces i sostenidors. Una botiga amb una mestressa amable és també una capella on fer-hi confessions, on amb el temps els clients esdevenen amics. Per a la història queden imatges de la botiga a la pel·lícula Plácido i una escena en una altra film en la qual hi apareixia un jove Joan Manel Serrat comprant-se uns mitjons.
I parlant de capelles, amb el tancament d’ El Bergantí també ha quedat orfe la capella de la Mare de Déu del costat de la botiga, just a sota de la plaça Major. Tot aquest temps, l'Olga n'ha estat la dipositària de les claus i l'encarregada de la conservació. Les claus són ara a casa del rector de la Seu amb l'esperança que en tingui tanta cura com la seva família.
Qui sap! Potser El Bergantí decideix un bon dia tornar a ancorar a Manresa.
