Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de juliol de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Escric aquest article dissabte 26 de juliol. Els diaris, les ràdios, les teles, el facebook, el twitter, tot va ple del mateix: Jordi Pujol i Soley, expresident de la Generalitat, ha confessat públicament que tenia diners amagats a l’estranger sense declarar.
Jordi Pujol no ha sigut mai sant de la meva devoció. He sigut molt crític amb les seves polítiques i amb la seva manera d’entendre Catalunya i les relacions amb l’estat espanyol. Però em dol profundament que hagi acabat així. Sobretot perquè això dóna versemblança a una dita contra la qual sempre he combatut: aquella que diu que “tots són iguals” referint-se als polítics.
I també em dol per Catalunya. Com diu Vicenç Partal a l’editorial de Vilaweb l’actuació de Jordi Pujol ens fa mal a tots. És un gran fracàs per a Catalunya que no deixarà de ser aprofitat a fons.
Em sembla que l’expresident de la Generalitat hauria de comparèixer per iniciativa pròpia davant el Parlament català, la màxima institució de Catalunya i els representants de la ciutadania per donar explicacions sobre els fons que ha tingut a l'estranger durant més de 30 anys, perquè davant d'uns fets d'extrema gravetat sense precedents amb una carta demanant perdó no n'hi ha prou. Em sembla que és necessària una investigació a l'Agència Tributària, i que hi hagi també una investigació a fons de la justícia i d'Hisenda de forma que se sàpiga tot, particularment si els diners que s'han amagat són només d'una herència o tenen vincles amb el finançament irregular de CDC. Els catalans tenim dret que se sàpiga tot perquè quan era president va negociar moltes lleis i volem saber si van ser alterades en virtut dels seus interessos.
És una falta de respecte i un insult dir que durant 34 anys no s'ha trobat el moment per regularitzar aquesta situació, però també una falta de respecte i un insult la reacció de l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, dient que es tracta d’una qüestió familiar. En un moment de crisi moral, el president de la Generalitat, encara que Pujol sigui dels seus, hauria de condemnar que durant 34 anys Pujol hagi defraudat a Hisenda i hagi amagat una informació d'aquestes característiques.
M’he sentit doblement insultat: com a treballador que tota la meva vida ha pagat religiosament a Hisenda allò que legalment marcava les lleis, i com a ciutadà de Catalunya pel fet que aquells que estan per fer les lleis i fer-les complir, no les compleixen en allò que els afecta personalment. Jordi Pujol no només ha defraudat a Hisenda. Ha defraudat a tot el país, especialment als votants que van confiar en ell.
I em queden moltes preguntes sense resposta: ¿per què ho confessa ara?, ¿qui més estava al corrent d’aquests fets?, ¿quina és la quantitat realment amagada de forma irregular?, ¿per què s’autoinculpa només ell?, ¿quina participació han tingut en tot l’afer la seva dona i els seus fills? Francament, no crec que la cosa acabi aquí; més aviat intueixo que al darrere d’aquesta confessió hi ha tot un món encara per descobrir.
