La nostra intimitat al facebook

per Josep M. Oliva , 5 de juny de 2014 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de juny de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan no existien les fotos digitals ni aquesta facilitat d’ara per retratar-ho tot, les fotos personals, en paper, les de tota la vida, tenien un valor especial. “Tu retratito lo traigo en mi cartera, donde se guarda el tesoro más querido...”, cantava a ritme de ranxera l’Antonio Aguilar, i el cert és que hi havia fotografies que el podien tenir el valor d’un tresor. Tant és així que moltes parelles quan acabaven la seva relació acordaven trobar-se un dia per tal de retornar-se les fotos que l’un pogués tenir de l’altre, com si quedar-se amb els seus retrats hagués estat el mateix que tenir segrestat un trosset de la persona que havien estimat. D’aquella situació en la qual tothom tenia un estoc fotogràfic d’imatges pròpies molt més modest i la seva circulació era absolutament restringida s’ha passat a una altra totalment diferent. Una situació en què la sobreabundància d’imatges ha banalitzat el valor que tenien les fotografies i la seva difusió massiva a través de totes les noves tecnologies ha anul•lat el caràcter de document privat. Facebook, amb la complicitat dels mòbils i de tots els estris capaços de fer fotos, s’ha convertit en el paradigma d’aquesta nova conjuntura.

La gent, i molt especialment la més jove, es passa el dia fent –i sobretot fent-se– fotos amb un afany narcisista mai vist per abocar-les després a la xarxa multiplicades fins a l’infinit com en el miracle dels pans i els peixos. Fotos adotzenades de noietes que presumeixen de pits operats i ajunten els seus caps, traient la llengua, amb un posat que intenta vendre desimboltura, alegria i un cert aire triomfal. Però també fotos més convencionals i fins i tot familiars, que acabaran saltant d’ordinador en ordinador, d’aquí a l’altra punta de món, fora de qualsevol control dels que les hi han posat. Un dia seran el testimoni d’amistats trencades, de parelles desfetes o de situacions que comprometran o com a mínim avergonyiran a més d’un. Llavors podran exigir que els buscadors eliminin el seu rastre d’Internet, però mai no podran recuperar les imatges que un dia van ser d’ús públic i que tothom va poder capturar. Quan pensin que les seves fotos personals podrien ser a la cartera de qualsevol s’adonaran que la seva inconsciència els ha passat una factura terrible. Els que valorem la nostra intimitat ens esgarrifem només de pensar-ho.

Arxivat a:
Opinió


Participació