Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de maig de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En èpoques de crisi, quan no n’hi ha ni cinc de calaix, un dels elements que, sens dubte, resulten més barats és el paper i el llapis. I, amb el suport informàtic digitalitzat, si no s’imprimeix el volum d’idees virtuals i volàtils encara és més infinit. Aquesta és la sensació que suscita el referèndum sobre el futur del teatre Conservatori, a mig camí entre els projectes de planificació ambiciosa del Pla d’ordenació urbana que hi ha sobre la taula i la voluntat ciutadana i els usos socials i culturals de l’equipament. I, és clar, en una ciutat amb projectes i equipaments més premiats que celebrats per la ciutadania, el referèndum (votar, això que ara no està de moda a les Espanyes) sembla el més raonable per no cagar-la i haver-se’n de penedir a posteriori.
Ben pensat, doncs, per part del govern municipal. No ens volem ni imaginar, però, que, un cop enderrocat, a l’espai de Sant Domènec s’hi erigís un espai comercial amb locals buits i els manresans enyoressin l’esplendor cultural d’un teatre que, també val a dir-ho, ha comptat amb una inversió i un manteniment mínims des que el Kursaal és l’espai estrella. En tot cas, la participació ciutadana s’agraeix en una etapa de marcada desídia en l’àmbit cívic. I més quan la suma d’esforços és capaç d’aglutinar diverses veus i donar sentit a equipaments i idees. Ho hem vist en les últimes setmanes, en què el Conservatori ha agafat una dimensió insospitada. El Galliner, veïns, entitats diverses i gent de partits –entre els quals, el candidat socialista Felip González que, últimament, no se’n perd ni una– han iniciat una campanya a favor de la conservació. Els partidaris de l’enderrocament, de moment, deuen ser aquella majoria silenciosa que no diu ni ase ni bèstia. El 10 i 11 de maig veurem què passa.
Il·lustració: Maria Picassó
