Josep M. Oliva | Actualitzat el 06/05/2014

Mòmies falses

El museu Darder, que a finals dels anys noranta es va fer famós per la polèmica generada arran de l'exhibició de l'anomenat negre de Banyoles, ha tornat a ser notícia. Ho ha estat quan s'han fet públics els estudis definitius sobre la mòmia egípcia que també havia format part de la seva col•lecció, i que ni era egípcia ni tenia l'antiguitat que se li suposava. La falsa mòmia va ser exhibida al museu des de la seva creació el 1916 fins al 2000, el mateix any en què va ser retirada la polèmica figura de l'africà dissecat. El 1984, i després de practicar-li diverses proves, ja es va descobrir que es tractava d'un frau i que la mòmia no era més que un esquelet subjectat amb filferros i convenientment embenat. Ara s'ha pogut determinar amb exactitud que correspon a un home d'orígen caucàsic i que la seva antiguitat no va més enllà d'uns dos-cents anys.

El fet és que durant la major part del segle XX devien passar per aquell museu diverses generacions d'escolars i de visitants adults que es devien quedar bocabadats davant d'aquell egipci de més de tres mil anys. L'impacte que els devia causar no és gaire diferent del que ens hauria causat a tots. Perquè la sola visió d'aquell cos humà suposadament embalsamat i provinent d'una civilització tan llunyana havia de ser una invitació a deixar volar la imaginació i a traslladar-se a l'Egipte de les piràmides i els faraons. I un devia tornar a casa satisfet d'haver-se enriquit amb aquella visita tan interessant i tan profitosa. Si els científics s'haguessin guardat el seu secret i la suposada mòmia seguís exposant-se, l'efecte que produiria als visitants d'ara seria exactament el mateix. Però quan el frau es fa públic, l'efecte desapareix. Igual com els medicaments placebo que funcionen per la pura suggestió del malalt, el món cultural és ple de referents de tota mena, des d'una mòmia fins a una pintura, passant per un vi o una simple pedra, que triomfen per la credulitat d'un públic al qual es pot donar gat per llebre i deixar-lo més feliç que un tornavís. D'una manera especial en el món de les arts plàstiques, són multitud els que s'apassionen més pel que els diuen que estan contemplant que no pas pel que veuen ells mateixos. Gràcies a aquesta gran fal•làcia molts que pinten gargots i empastifen teles s'han fet rics a costa d'uns quants babaus. Pot semblar que els critiqui però en realitat els envejo.


FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.