Llorenç Capdevila | Actualitzat el 30/04/2014

Escurar el plat

Pla general d’un bar, solitari, on només veiem, de perfil, un cambrer, que frega gots rere la barra, i un client, assegut sobre un tamboret alt i amb una copa a les mans. Entra un home per la porta del fons i seu al costat de l’únic client del local. El nouvingut, ara en un pla mitjà, demana un gintònic i, mentre el cambrer l’hi serveix, manté una conversa amb l’altre. S’alternen els primers plans, amb plans mitjans i, des de l’altra banda de la barra, algun pla americà. Discuteixen. Quan acaben, l’últim d’arribar se’n va, contrariat, i deixa la copa plena sobre el taulell.

Gran pla general d’un restaurant ple de gent. Tràveling fins a una taula on un home i una dona acaben de fer la comanda al cambrer. Amanida verda i bacallà amb samfaina, per tots dos. Mentre xerren, la càmera va alternant els plans mitjans –i els primers plans— ara de l’un, ara de l’altre. Porten el primer plat i els comensals continuen la conversa, sense tocar el menjar, sobre la seva relació, que sembla ser que fa aigües. Al cap d’una estona, en un pla general, el cambrer s’emporta els plats pràcticament intactes.

Què ho fa, que a les pel·lícules hi ha tantes escenes on els personatges fan avançar la trama en situacions on se suposa que haurien de beure i menjar, però no mengen ni beuen? Els gots i els plats plens abandonats són a l’ordre del dia en tota mena de films. Suposo que deu anar en contra de l’estètica cinematogràfica –tret que ho demani expressament el guió— fer parlar els personatges amb la boca plena. Però jo no puc deixar de fixar-m’hi, fins al punt que de vegades –sobretot si la pel·lícula en qüestió no aconsegueix captar la meva atenció per altres vies— m’incomoda. De fet, sempre m’ha incomodat veure com s’abandona un plat ple de menjar. Sento vergonya –i és un problema que potser hauria de resoldre a cal psicoanalista— quan menjo amb algú que no escura el plat. Crec que és un fet cultural, o potser tan sols respon a una simple qüestió d’educació. A casa meva –i no estic parlant, ni de bon tros, d’un ambient autoritari— era inconcebible la possibilitat que algú deixés menjar al plat. La negociació era impossible. La màxima segons la qual “el menjar no és llença” formava part d’un codi que ningú no havia escrit però que tots respectàvem, sense qüestionar-lo. Sempre m’he demanat si el fet que, de gran, m’agradi menjar gairebé de tot, i que em mengi sempre tot el que em posen al plat, és una causa o bé una conseqüència del que de petit vaig viure a casa. I no em sento pas traumatitzat. Al contrari! Menjar és una de les necessitats vitals que més em fan gaudir. Poques coses em fan tan feliç com una bona taula i una bona conversa. Es veu, però, que sóc d’una espècie cada cop més rara. Resignació.

COMENTARIS

ELS RICS NO NETEJEN EL PLAT NO EL VOLEM ESCURAR
Josep Pagès Canaleta ( CARDEDEU ), 06/05/2014, 06:59

Pensu com tu, lo que posen al plat sa de menjar tot , si no no demanis tan si tes poca gana clar i català . Es de poca soltes mal educats Per molts diners que tinguin tirar menjar ala basura AMB LA GRAN POBRESA QUE PATEIX Catalunya . Te aseguro quel que no vol ESCURAR EL PLAT poden dir mai va pasar gana Qui pasa gana Neteja molt el plat no li deixa res Recordu que cuan estaba invitado a casa de algu amics o familiars Cuan cadaba algu cuan algu deia quina llastima ara tindren que tirar aixo Algu que me coneixia me conosia en miraba i en deia JOSEP Aque tu no deixes es tiri res veritat i jo mu menjaba Que voleu aprofitaba el dia que pudia menjar mes de la conta je je Sempre tenia gana jo A tot arreu que me invitaben sabien que amb mi no sobraba mai res de menjar se aprofitaba tot .ELS QUE NO Netejen el Plat son els Rics i ideixen menjar per dir nosaltres no pasen gana i no ens preocupa que altres pasin gana

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Llorenç CapdevilaVa néixer a Alpicat (1969) i viu a Manresa des del 1994. Es va llicenciar en Filologia Catalana, fa de professor a l'institut d'Auro de Santpedor i, quan li queda temps, escriu. Ha publicat les novel·les "Racó de món" (2000), "El color del crepuscle" (2001), "O rei o res!" (2003), "Ànima de llop" (2004), "Serrallonga l'últim bandoler" (2006), "El secret del bandoler" (2007), "Els diaris de Pascal" (2008), "Sota la pell" (2010), "Tothom a terra!" (2011) i "A fer punyetes!" (2012). Per alguna, fins i tot, li han donat algun premi. Es membre de la junta d’Òmnium Bages.
Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.