Josep M. Oliva | Actualitzat el 06/03/2014

‘Walaaa’

Els catalanoparlants de tota la vida, quan hem d'escriure o de parlar en públic, vivim sempre amb la por de dir una paraula que potser no sigui catalana. Ens han inculcat que d'una làmpara se n'ha de dir una làmpada, de l'espuma, escuma, i que si has anat a Moscú has de dir que has anat a Moscou, i no és fàcil encertar-ho sempre. Això fa que t'expressis encarcarat com una mala cosa. Recordant la frase del president Adolfo Suárez, "Vamos a elevar a la categoría política de normal lo que a nivel de calle es plenamente normal", estaria molt bé que sortís un nou Pompeu Fabra que es decidís d'una vegada per totes a elevar a la categoria de normatiu allò que a nivell de carrer ja ho és. No pot ser que cada cop que vulguem dir que s'ha fet un despilfarro haguem de rumiar com cony podem dir-ho sense utilitzar la paraula prohibida... per acabar dient una cosa que tan sols s'acosta vagament al que volíem expressar. Fora de barbaritats com aquelles de parlar d'unes gafes o d'una sanahoria, hi ha un munt de paraules que les porto escoltant i les estic dient d'ençà que vaig néixer, i que eren les mateixes que deien els nostres avis... fins que van arribar els que ho saben tot i van sentenciar "s'ha acabat dir carajillo, ara n'has de dir cigaló". I tu, només perquè no et toquin els collons, acabes demanant un cafè amb un raig del que sigui, abans de sentir-te estúpid amb tu mateix i un carallot davant del cambrer. És tot el que han aconseguit.

M'agrada la parla natural, espontània i sense artificis. I això m'allunya tant dels que diuen que han anat a Moscou, com d'aquesta colla als qui ara els ha donat per dir ualaaa a cada moment, per expressar la seva sensació de sorpresa. Quan ho posen al facebook ho escriuen walaaa i ho utilitzen com a substitut d'allò que havíem sentit tota la vida: alça!, òndia!, ostres! i altres paraules no aptes per dir-les en horari infantil, però la majoria ben nostrades i ben espontànies. Aquest ualaaa, tan forçat i tan amanerat, no sé d'on ha sortit, però s'escampa com una plaga perquè els deu semblar que fa modern. Els dius que t'ha tocat la rifa i et diuen ualaaa, i si els diguessis que se t'ha mort la iaia t'ho dirien igual: "Se t'ha mort la iaia?... ualaaa, que fort!". Crec que els hauríem de dir que és ridícul. Perquè per a la salut del català –i per a la salut mental del poble– són més perillosos aquests que els que diem fiambrera.


FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.