Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de març de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hores d’ara és impensable sortir de casa sense mòbil. Podríem dir que
s’han convertit en una extensió de nosaltres mateixos, més concretament en una extensió de les nostres extremitats superiors. Però
com comença a afectar aquesta pràctica al nostre cos o fins a quin punt pot passar-nos factura?
Ens hem bolcat completament a les noves tecnologies. No ens cal aixecar els ulls de la pantalla per fer amics, lectures, consultes, gestions o tràmits.
Els mòbils ens faciliten les coses i Internet ens captura amb uns tentacles invisibles en una xarxa immensa, inabastable, atractiva, temptadora, còmoda i accessible.
El primer que fem després de parar el despertador és revisar les converses de WhatsApp i passar ràpid pels trenta missatges que s’acumulen en algun grup. Mentre ens fem el cafè pensem alguna frase lapidària de 140 caràcters que algú pugui retwittejar durant el dia. Sortim de casa mirant el correu electrònic i mentre travessem el semàfor —amb una mica de sort en verd, però tampoc us que ens hi fixem massa— busquem una adreça a Google Maps i comprovem els últims moviments al compte bancari abans d’entrar en una botiga.
Fins a cert punt tot són avantatges i ens podem permetre relaxar-nos davant les nostres tablets, portàtis i smartphones, però de tant en tant convindria que féssim l’exercici mental de mirar bé com està el semàfor abans de travessar o si xocarem amb algú altre per anar mirant la pantalla. Dir-li a un amic de fer un cafè en lloc de fer teràpia per WhatsApp o deixar els mòbils de banda a l’hora de sopar.
De tant que ens relacionem amb els nostres estimats dispositius perdem la relació amb les persones que ens envolten i encara no som capaços de veure les conseqüències immediates d’aquest fenomen. Més enllà de la
incomunicació per sobrecomunicació —igual que la sobreproducció, en podríem dir així de l’excés de comunicació i de comunicar-se més a través d’Internet que no pas de viva veu— també es comencen a intuir d’altres efectes.
El tipus de teclat dels mòbils i pantalles actuals —qwerty— són molt pràctics, però ens obliguen a sostenir-los amb les dues mans per poder fer moviments amb els dits polze. Aquest gest, que repetim unes quantes hores al dia, desgasta les articulacions de la base del polze, que ens ha permès des de fa milers d’anys fer el moviment de pinça amb les mans. El trastorn —rizartrosi en termes mèdics— es coneixia generalment com l’Artrosi de les cosidores pel desgast que produïa aquest ofici en les mans de les dones que el practicaven i sembla que ara caldrà rebatejar-lo amb Síndrome del polze Blackberry.
Alguns dels consells que es donen per evitar aquest gest constant i la sobrecàrrega conseqüent són: recolzar els braços en alguna superfície mentre fem servir el mòbil, vigilar que la posició dels canells sigui neutral —ni forçant enrere ni endavant, posar el telèfon en una superfície i escriure no només amb els polzes o en cas d’escriure missatges llargs fer petites pauses per descansar les articulacions.
Jo, personalment, us aconsello que us assegureu sempre que el semàfor és verd i quedeu amb els vostres amics més sovint, que us proposeu un pacte de no-agressió mutu i deixeu els mòbils guardats mentre us beveu el cafè o la cervesa.
