75 anys de l’ocupació franquista de Manresa

per Jordi Sardans / Jaume Puig , 27 de febrer de 2014 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de febrer de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
REPORTATGE. L’antic refugi antiaeri de la Renaixença ha estat el centre dels actes commemoratius dels 75 anys de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Un homenatge a les víctimes dels bombardejos, dues exposicions, un muntatge teatralitzat i la projecció dels documentals Els primers anys del franquisme a Manresa (1939-1959) i Entre el soroll i el silenci. Els bombardejos franquistes a Manresa (1938-1939) han servit per recordar el final de la Guerra Civil. Fotografies històriques del reporatge de Miquel Ausió i Llorenç Gamisans (Arxiu Gamisans)
Tot i que s’ha dit que Manresa havia fet els deures en la construcció de refugis antiaeris per protegir-se dels bombardejos, la realitat és que malgrat l’esforç esmerçat, va ser de les ciutats mitjanes catalanes més castigades, sobretot pel que fa al primer bombardeig que va causar 33 víctimes fins ara documentades. A més del terrible bombardeig del 21 de desembre de 1938, hi ha constància documental de dos bombardejos més: els del 19 i el 23 de gener de 1939, i de diversos metrallaments aeris. Seguint l’exemple de Barcelona, es va constituir una Junta de Defensa de la Població Civil, l’1 de desembre de 1936, que va impulsar la construcció de refugis. Se’n van habilitar de ja existents, però sobretot se’n van construir de nous, com els del parc de Puigterrà, amb dues entrades: Circumval·lació i carrer del Sol; l’antic parc de Bombers, a l’actual plaça d’Europa; la plaça de Sant Domènec; el Grup Escolar Renaixença; la plaça de la Reforma... A la carretera de Cardona a l’alçada del carrer Dos de Maig i a les estacions ferroviàries del Nord i Manresa Alta, i al túnel de Viladordis. També se’n van construir en algunes indústries dedicades a la fabricació de material bèl·lic, com cal Marquet o cal Serrahima, i en edificis prou significatius com ara la Fàbrica Nova o els magatzems Jorba.
 
Entre els objectius militars del franquisme, que comptava amb l’Aviació Legionària italiana i la Legió Còndor alemanya, hi havia l’estació elèctrica transformadora del pont de Ferro i altres centraletes d’alta tensió de la CAME, les estacions de tren de Manresa Alta i el Nord, els dipòsits de gas i benzina com el de la Campsa al passeig del Riu; fàbriques destinades a indústries de guerra com ara la MISA o cal Marquet al carrer del Bruc, i les diverses foneries locals: Ubach, Alegre, Illa o Desveus. També els dipòsits de material de guerra com la fàbrica dels Panyos o la Pirelli, que feia màscares antigàs, els ponts i les carreteres, i les casernes del Carme i Sant Ignasi. La realitat, però, és que l’exèrcit franquista va provocar la mort de 31 persones civils i 2 militars en el bombardeig del 21 de desembre de 1938, de manera indiscriminada, sense obtenir pràcticament cap dels seus objectius militars. La finalitat real era atemorir la població per mitjà del pànic i desmoralitzar-la definitivament per aconseguir una rendició incondicional.
 
Local de l’Agrupació Naturista Llibertària, situat a la casa de Marià Batlles, al peu de la baixada de la Cova i enfront de la Cova de Sant Ignasi. En els seus jardins, hi practicaven el nudisme els afiliats a aquesta agrupació. La fotografia és del dia 24 i a la porta es port llegir, escrit amb guix, «Viva Franco, Arriba España».


Refugi antiaeri construït durant la guerra a la plaça de Sant Domènec, just on hi havia hagut l’església ara derruïda.

Ruïnes de l’església de Sant Ignasi, destruïda al començament de la guerra.

El bombardeig del 1938
 
Si bé en un primer balanç les autoritats republicanes ja van reconèixer la xifra de 24 morts, més endavant el Jutjat de Manresa va certificar la mort de 32 persones a qui cal afegir Concepció Xarpell Balet que va morir dies després com a conseqüència de les ferides rebudes arran del bombardeig prop de casa seva (al carrer de Sant Maurici). En total, a dia d’avui hi ha documentats 33 morts. No hi ha cap dubte que van ser més, però són difícils d’identificar a causa dels deficients certificats de defunció que elaboraven les autoritats franquistes, que van decidir explícitament negar l’evidència de més morts com  a conseqüència dels seus bombardeigs.
 
Els sectors més afectats per la violència d‘aquests bombardeigs van ser els de la carretera del Pont de Vilomara, Viladordis (fins al Tossal del Coro, on queia mortalment ferit el jornaler Genís Garcia Duarte) i Santa Llúcia. Ramon Pujol Roca, amic íntim de la família, explicava amb pèls i senyals, com una de les bombes “va impactar a la carretera del Pont de Vilomara, a l’alçada del pont del Carrilet i va matar tres persones”. Eren Joan Brunet Puig, Enric Torrents Puyaltó i Manuela Gros Pla, treballadors de la fàbrica de tints de Cal Santasusana. “El que més em va esgarrifar és que els seus cossos van quedar enganxats a uns filats i plataners de l’entorn. Més endavant, l’amic Josep Tachó en va fer un dibuix”, que pocs mesos abans de morir encara conservava. A l’era del Xivit (entre la carretera del Pont de Vilomara i el carrer de Viladordis) hi van morir per l’onada expansiva d’una bomba, Ignasi Corrons Lladó, Maria Casas Sala i Josep Guitart Casas. Una mica més enllà, el pagès Baldiri Vilalta Sala.
 
En aquest mateix sector van morir Enric Vilaró Raurich, de 8 anys, quan sortia de col·legi, i la noia de 15 Josepa Serrallonga Rubiralta, que eren veïns d’escala ja que vivien al número 81 del carrer de Viladordis. Així mateix, Salvador Gras Redorta, nascut al Pont de Vilomara, però veí del carrer Remei de Dalt; el xofer  Primitiu Bassi i Flix; i el veí de Ponts, però resident a la carretera del Pont de Vilomara, Domènec Armengol Ricart. Un altre dels sectors més castigats per l’esquadra italiana S-79 de l’Estat Major de l’Aire de l’exèrcit franquista va ser el de la Pujada Roja, on van morir les nenes Maria Gibert Rubinart i Marina Gibert Rubinart. En el mateix sector, en direcció al carrer de la Font dels Capellans i més concretament al passatge Misser Mas van explotar diverses bombes, una de les quals va matar Maria Singla Vila. Al començament del carrer de Viladordis van morir Concepció Sallés Subirana i Maria Prat Sallés. Prop de la plaça de Sant Ignasi, on hi havia una caserna militar, objectiu dels terroristes de l’aire, va morir el sergent republicà Leonardo Vázquez González i els civils Josepa Puig Carví, Ramon Amenós Busquet i Valentí Bonvehí Closas. Uns metres més enllà, al començament del carrer de Santa Llúcia, queia Maria Cos Tarrés, i en aquest mateix carrer, Carmen Garcia Martínez i Dolors Ros Sala. El centre històric també va ser bombardejat i els aviadors van acabar la seva obra de destrucció al sector del passeig del Riu i de l’Estació del Nord.
 
Per l’altra banda del Carrilet, van caure bombes a la torre Alberti, al carrer Llibertat i a la carretera de Santpedor, on van morir Josep Guals Santamaria, el torner Ignasi Vila Planas i el nen Àngel Samper Santamaria. Els avions van seguir cap al sector de l’Escorxador i abans d’arribar-hi van deixar un nou mort, el nen Francisco Adan López. Completen la llista Abdó Puig Cumulada, de 18 anys, el soldat barceloní Andreu Prada Millán i la dona Tomasa Díaz Vera. L’atleta Lluís Serrat Oliva va veure com bombardejaven el camp dels Barrets, ja al sector del Congost.
 
 
Pont Vell, destruït entre la nit i la matinada del 23 al 24 de gener de 1939 per les tropes republicanes en retirada.

El Pont de Ferro de l’estació del Nord, destruït pels republicans la nit del 23 de gener de 1939. Va constituir una forma de dificultar l’entrada a la ciutat als franquistes. Amb ell, es va ensorrar també el bar que hi havia just a l’entrada de Manresa després de l’estació (a la foto, en primer terme).

19 i 23 de gener
 
El 19 de gener les autoritats militars franquistes van disposar que la Legió Còndor metrallés sistemàticament la carretera de Calaf a Manresa. El bombardeig va anar acompanyat d’un metrallament aeri a l’estació de Manresa Alta. Fou novament l’S-79, l’esquadra encarregada de bombardejar la via de la Renfe, especialment al sector de Can Poc Oli, Santa Caterina, prop de la Catalana i la central elèctrica de la carretera d’Igualada. És en aquest context que les bombes causen dos morts entre la població civil, segons el Llibre de Registres de la Creu Roja Local. Es tracta de Josep Molins Perarnau, mort al sector de Vista Alegre i de Lluís Arquerons Bofill, al costat del pont de Can Poc Oli. Curiosament, no consten com a morts pel bombardeig en les actes de Defunció del Registre Civil.
 
En moltes de les ofensives franquistes, abans d’ocupar ciutats importants s’utilitzaven atacs aeris. Així, entre el 23 i el 24 de gener de 1939, abans de l’ocupació de la ciutat, novament una esquadra S-79 va bombardejar posicions enemigues al sud de Manresa, on hi havia una feble resistència republicana. Es desconeix si hi van haver noves víctimes mortals entre els soldats republicans.
 
Trinxeres construïdes al parc de la Seu, que per la seva situació estratègica podien haver constituït un punt de defensa. L’emplaçament és just al lloc on hi havia hagut una creu, després destruïda.

La retirada  
 
El 23 de desembre de 1938, l’exèrcit de Franco comença l’ofensiva final contra Catalunya. Trencat el front de l’Ebre, els diversos comunicats parlen de la “liberación” de les ciutats catalanes fins que el 10 de febrer, amb l’ocupació de Puigcerdà i Camprodon, els franquistes posen definitivament el punt i final a la campanya militar de Catalunya.
 
Després de dos anys i mig de guerra, d’una població desmoralitzada i d’un cansament generalitzat, ni Manresa ni la majoria de les altres ciutats catalanes podien oferir gaire resistència a l’entrada de les tropes rebels. Bona part de la població que hi restava anhelava l’acabament de la guerra. A Manresa, de manera improvisada, militars i polítics republicans, així com ferits i refugiats es van veure obligats a emprendre la retirada per no patir directament les represàlies que dels franquistes. El dia 23 de gener de 1939, prop de 400 detinguts a la presó del convent de Santa Clara van quedar en llibertat per decisió del director del centre. Pel que fa a la repressió republicana a la ciutat només es coneix la mort de Josep Galobart Lucas, militant d’Acció Popular Catalana, que havia participat en l’atemptat del músic Marià Homs, d’Estat Català. Per unes hores, Manresa es va quedar sense cap autoritat i en aquestes circumstàncies es van produir alguns saqueigs, el més important dels quals fou el dels magatzems Jorba. Alguns testimonis com Ramon Pujol Roca expliquen que s’havien preparat diverses trinxeres repartides estratègicament com al parc de la Seu i ell mateix va treballar en les que es van construir damunt de la font de Neptú, però “els soldats republicans treballaven de manera desorganitzada i incontrolada”. Així, que aquestes trinxeres no van servir de res. Entre aquella nit i la matinada del dia 24, les tropes republicanes en retirada van fer volar pràcticament tots els ponts de la façana sud, per endarrerir l’avenç de les tropes franquistes. Tan sols el pont de Sant Francesc no va ser destruït del tot perquè van fallar les càrregues explosives.
 
 
Cartell col·locat a la carretera de Cardona, prop de la creu del terme destruïda, per part de l’exèrcit franquista, en commemoració de l’entrada a Manresa.

L’entrada dels franquistes
 
A les 10 del matí del dia 24 de gener de 1939, les tropes franquistes entren a la ciutat per la carretera de Cardona. Encapçalades pels terços de requetès de Lácar i Montejurra, comandats pel tinent coronel  Julio Pérez Salas, amb legionaris, voluntaris i falangistes, els van seguir les tropes marroquines i mercenàries de Mohamed Ben Mizzian. Si bé dins la ciutat no hi va haver resistència, no es pot dir el mateix de la rodalia. L’exèrcit franquista reconeix la mort de dos tinents, dos oficials ferits, i 22 soldats, pel que fa a les accions militars del 24 de gener. La Creu Roja recull en el llibre de comunicats, una quarantena de soldats morts, sense especificar-ne el bàndol. Els enfrontaments més importants entre les tropes franquistes i les republicanes van tenir lloc al sector del Puigberenguer, el Poal i la torre Vinyes. Més a la perifèria, consten 15 soldats morts darrere Joncadella i 6 al Pont de Vilomara. Passades dues hores de la seva entrada, la població fonamentalment femenina (la majoria d‘homes havien estat mobilitzats per les forces republicanes) comença a sortir al carrer, moltes d‘elles eufòriques pel final de la guerra a la ciutat.
 
Diverses són les conseqüències de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, ja que ho van fer com a força d‘ocupació i el botí de guerra l’entenien com un dret de conquesta: robatoris, saqueigs, violacions i assassinats eren habituals als pobles conquerits. Popularment --i la mateixa propaganda franquista posteriorment hi va incidir d‘una manera especial--,  se’n va culpar exclusivament les tropes marroquines, però diversos testimonis contradiuen aquesta versió i impliquen també als terços de requetès  i soldats de l’exèrcit. Un exemple concret és el testimoni  del darrer alcalde republicà de la ciutat de Manresa, el cenetista Emilià Martínez i Espinosa, que sempre havia explicat la violació de dues veïnes del seu barri per part dels franquistes, “que no eren precisament moros”, afirmava textualment. El dret de conquesta de què parlem posava en perill el conjunt de la població. Hi van haver almenys 5 assassinats, que estan força ben documentats. Tres d’ells es van produir el mateix 24 de gener: és el cas de Florinda Subirana, morta a mans d’un marroquí, al carrer Fonollar, que es va recordar vivament i durant molts anys a la zona. El seu marit, Josep Bover i Güell, director de fàbrica, era un fervent partidari dels franquistes, segons expliquen Joaquim Aloy, Ramon Fons i Pere Gasol, en el segon volum sobre la Guerra Civil, de la Història Gràfica de Manresa . També el dia 24 fou violada i assassinada Maria Llobet Puig, de la masia de ca l’Estevet del Suanya, per part de requetès, però, com era força habitual, els franquistes en van encobrir la responsabilitat i el sumari judicial va ser sobresegut. I, encara el 24, es té constància de l’assassinat per marroquins de Joan Camprubí Puig, soldat ferit a la batalla de l’Ebre que s’havia refugiat a casa d‘un seu cosí a les casetes de Can Vinyes, on va morir per dos trets de fusell. El dia 27, moria assassinada a Manresa, Lídia Garsaball, tot i que residia a Navarcles. Finalment, el 8 de febrer, la ciutadana belga Jeanne Roclandts, dona del manresà Jaume Sisquella, va ser assassinada per uns marroquins a Cal Gravat.

Missa de campanya a l’esplanada de l’institut Lluís de Peguera, el dia 25, l’endemà de l’arribada de les tropes franquistes.

 Per commemorar l’entrada dels vencedors, el 24 de gener va passar a ser dia festiu. La banda de la Creu Roja, formada per cornetes i tambors, iniciava la desfilada dels diversos grups falangistes des de la carretera de Cardona fins a l’Ajuntament, on hi havia concentrats des dels delegats del Sindicat Vertical fins als militars de la caserna del Carme i la Guàrdia Civil. A les deu del matí feien repicar les campanes de les esglésies i les sirenes de les fàbriques i dels bombers. A la Seu, les diverses autoritats oficials i paraoficials assistien a l’Ofici concelebrat pels canonges i després lluïen la seva força en una desfilada al Passeig que servia perquè les noves autoritats mostressin la seva submissió al Caudillo. Els primers actes públics dels vencedors van tenir lloc el dia 25 de gener amb la celebració d’una missa de campanya a l’esplanada de l’institut Lluís de Peguera i el diumenge dia 27 se’n va fer un altre a la Seu que va comptar amb la presència del general Rafael Garcia Valiño. Després els soldats van desfilar pel Passeig. El primer alcalde de la dictadura franquista a Manresa va ser el carlí Domènec Prunés i Miquel. Els militars rebels no donarien la guerra per acabada a tot l’estat fins a l’1 d’abril de 1939, com recordava una inscripció commemorativa en un dels pilars de l’entrada a l’Ajuntament.

Placa commemorativa a una de les columnes de l’Ajuntament de Manresa, sobre el final definitiu de la guerra, l’1 d’abril de 1939.
 
Liquidada la República, prohibit l’Estatut i eliminades les llibertats democràtiques, un fet sembla evident, tal com diu l’historiador i cantant Raimon, “A l’any 40 –quan jo vaig nàixer-- jo crec que tots, tots, havíem perdut”. Potser no aquells que es van enriquir gràcies a l’estraperlo a l’engròs, aprofitant-se de la fam i la misèria que patia la majoria de la població. Els que no eren considerats addictes al nou règim van patir l’exili o les seves conseqüències, l’empresonament i fins i tot l’assassinat. Entre 1939 i 1945 gairebé 40 manresans van ser afusellats, la majoria al Camp de la Bóta. La venjança  i una ferotge repressió  contra els simpatitzants  de la República i del catalanisme van presidir l’actuació dels nous governants franquistes que durant els primers 6 anys  de dictadura van aplicar el terror ideològic de l’ultracatolicisme i l’autarquia falangista, en el cas manresà apaivagada inicialment per la influència d’un carlisme també ultraconservador, que ben aviat cedirà el poder als falangistes de torn. Una altra espanyolització imposada, amb la descatalanització sistemàtica del nostre país, on la llengua catalana queda relegada a l’ús familiar, però prohibida en tots els àmbits públics.  Una de les prioritats de Franco era la destrucció definitiva de Catalunya. En aquest sentit és significatiu el que va publicar El Correo Español-El Pueblo Vasco , l’endemà de l’entrada dels feixistes a la capital del Bages: “Ha sido tomada Manresa. “Cuántos recuerdos trae a la memoria este nombre. Las famosas Bases de Manresa no han sido ajenas al deplorable proceso político que estamos ahora liquidando a punta de bayoneta. La unidad de España se rehace a sangre i fuego”.  Més clar, l’aigua.


ELS TESTIMONIS

Josep Torra (92 anys)
 


“A cal Jorba es van vendre moltes camises blaves”
 
Fill d’una família de tarannà conservador moderat, treballava a cal Jorba des dels 14 anys, poc abans que els magatzems fossin col·lectivitzats. Feia tres mesos que els del SIM (Servei d’Investigació Militar) s’havien endut el pare i no en sabien res. Era proper a la Lliga, però no havia militat en cap partit, havia estat president de l’Orfeó Manresà i com a impressor editava la revista Ciutat i havia presidit la patronal.
 
Aquells dies finals la família va decidir marxar a Sant Fruitós, a casa dels amics Figueras. Tota la nit es van sentir trets i els homes de la casa es van amagar a les golfes. Al matí ja anaven trucant a les cases i cridaven “Quien vive?”. Van haver de posar un cartell que deia “Esta casa está ocupada por su dueño”. Recorda que duia una cadena i un moro li va tibar, però “quan va veure que només hi duia unes claus me la va llançar al terra”.
 
L’endemà van tornar a Manresa. “Els darrers dies de la República a la nit no hi havia llums al carrer”. De cop hi va haver menjar, però de seguida van tornar al racionament. Explica que a la secció de camiseria de cal Jorba “es van vendre moltes camises blaves”. El pare, a qui ja donaven per mort, va tornar a mig febrer. Després d’haver estat tancat a la txeca se l’havien endut a França, a peu fins a la frontera, fins que els van alliberar els franquistes. “No sé com ho va poder resistir, perquè patia del cor”, recorda.
 

Lluís Grifell (88 anys)
 

 
“Si volies ser ben vist t’havies de fer de falange”
 
La família vivia a la casa que ara és la seu del Cercle Artístic, a la plaça de Gispert, on tenien una botiga de queviures. Eren veïns de l’alcalde Marcet i recorda que feien servir el seu telèfon quan havien de fer una comanda. “Fèiem sabó líquid per a l’hospital, amb els greixos que ens proporcionava el Josep Vilana de l’Escorxador”. Llavors tenia 13 anys. “Amb el meu cosí i un xicot de l’escala vam obrir una trinxera sota el cobert de la fàbrica del Casaponsa, amb la intenció de protegir-nos dels bombardeigs”. Recorda que va caure una bomba a ca l’Urbici, al carrer de les Barreres, i va baixar tota la casa en pes.
 
Arran dels bombardeigs els van dur a Moià. Van tornar a Manresa al cap de tres o quatre dies de l’entrada de les tropes franquistes, amb un camió de l’exèrcit. Recorda que els moros havien fet parades i “cobraven en monedes de plata”. Van trobar la botiga intacta, però no hi havia res. Els primers dies voltava la tropa pel carrer i molta policia secreta. “Si volies ser ben vist t’havies de fer de falange, però a casa no me’n van deixar fer”.
 
Molta gent comprava d’estraperlo. “Hi havia dones que anaven cap a Lleida i l’Aragó i tornaven amb oli, tomàquets... i s’ho venien per poder menjar”. Més d’una vegada havia entrat a la botiga algun policia de la secreta, demanava coses i es feia ell mateix el preu. Hi va haver feina de seguida, però es pagava molt poc.
 

Margarida Marcet (93 anys)

 
“Vam a anar al Puigberenguer i van baixar per la muntanya”
 
Filla de l’alcalde republicà Francesc Marcet, que tenia un taller de llauneria a la plaça de Gispert, diu que els darrers dies de la guerra estaven molt espantats: “Si tocaven les sirenes, anàvem al convent de les Caputxines”. Allà se’ls va acomiadar el pare, que no van tornar a veure fins al cap de deu anys.
 
Van dir que volarien el pont de Sant Francesc i ens en vam a anar a casa dels avis, al Puigberenguer, “però justament els franquistes van baixar per la muntanya”. Quan van tornar a casa els van enviar dos moros i un alferes a dormir i recorda que tenien por. “A l’abric hi duia l’escut de Catalunya i a l’acadèmia m’amenaçaven”. Anaven al cine i quan passaven el NO-DO i sortia Franco tothom s’aixecava. “Jo deia que no m’aixecaria mai i una vegada uns militars del darrere vaig sentir que deien: Esta debe tener daño en los pies ”.
 
Van quedar soles la mare –que cosia per als sastres--, l’àvia i ella. “Ningú no em volia donar feina”. Van detenir l’àvia --Margarida Artigas-- i la van dur a la presó de Santa Clara, “per fer-li mal al pare, perquè tenia 70 anys i no havia fet res”. Li van fer el judici a l’institut i la volien fer parlar en castellà, però no en sabia: “Madre del exalcalde rojo de Manresa”, li deien. La van dur a Barcelona i no podien anar-la a veure. “Sort vam tenir d’una neboda que se’n va cuidar”.
 

Tomàs Dalmau (93 anys)
 

 
“Bienvenidos seais a la España de Franco”
 
Nascut el juny del 1920, va ser els darrers mobilitzats amb la lleva del biberó. Tenia 17 anys i amb altres manresans els van dur a Barcelona i Igualada, fins que els van fer uns pocs dies d’instrucció a Ponts i Guissona. Els van afegir a una columna que anava cap a Organyà i Boixos, on hi havia el front. “Ens hi vam trobar de sobte. No sabíem si eren dels nostres o dels altres”, explica. A la muntanya de Sant Corneli els van acorralar i els van dir “Bienvenidos seais a la España de Franco”.
 
Se’ls van endur presoners cap a Tardienta, Bilbao i Santoña, on els van demanar qui es volia apuntar per a un intercanvi de presoners; “en realitat ens volien passar per la pedra, però érem massa colla”. Els van dur a Miranda de Ebro, d’on sortien batallons de treballadors, van separar els de l’intercanvi de presoners i els van dur a Mallorca, atapeïts a la bodega del vaixell. “Vam estar un any i mig al camp de So Na Moixa. Érem 15 de Manresa i ens vam organitzar”.
 
El juny del 1940 van començar a alliberar presos amb avals, però els de l’intercanvi van ser dels darrers. Encara hauria hagut de fer el servei militar, però ell se’n va lliurar perquè malauradament va morir el seu pare. Dalmau, que després es casaria amb Margarida Marcet, recorda amb emoció el seu germà Jesús, mort al camp d’extermini de Gusen.
 




La fotografia a Manresa durant la guerra civil

A Manresa es conserven poques imatges del període de la guerra civil. Hi ha diverses raons que ens poden explicar aquesta manca de fotografies. Una seria la violència dels primers dies de l’esclat revolucionari en contra d’aquelles persones que podien ser identificades com a gent de dreta o de creences catòliques, com és el cas del fotògraf Jaume Casals i Comellas, que va ser assassinat el dia 27 d’agost de 1936. La situació inicial del domini i control dels carrers i places en mans del exaltats devia fer que molts dels, relativament pocs, posseïdors de càmeres de fotografiar no s’atrevissin a sortir al carrer amb la màquina per por de ser identificats i confosos amb membres de la cinquena columna i represaliats durament, amb la presó o la mort, per part dels grups més radicals i extremistes. Tot i això, si bé es cert que hi havia fotògrafs que tenien tots els avals i els carnets –d’institucions, de partits i de sindicats-- necessaris per poder realitzar fotografies amb total tranquil·litat, cal recordar que, en acabar la guerra, aquests van passar a formar part del grup dels represaliats, per ser catalanistes o d’esquerra, i per aquest motiu també es van perdre i destruir, voluntàriament o involuntàriament, moltes fotografies.

Diumenge, 27 de gener de 1939. Sortida de la missa solemne a la Seu. Entre els assistents, el general Rafael García Valiño i el primer alcalde de la dictadura, el carlí Domènec Prunés i Miquel.

Per aquestes raons, a Manresa no tenim una quantitat significativa de fotografies del període de la guerra civil. Només hi ha una col·lecció d’un centenar d’imatges de l’enderrocament de les esglésies, durant l’inici de la guerra, obra de Josep M. Rosal i d’Argullol, recentment donades a conèixer; les poques fotografies preses per Lluís Rubiralta i Garriga, també dels primers moments del conflicte; algunes imatges dels carrers i la vida política i quotidiana de la ciutat durant la guerra; i la desena d’imatges on es pot veure l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, fetes per Llorenç Gamisans o Miquel Ausió. Totes les altres imatges on podríem veure la vida quotidiana, pública i privada, l’urbanisme, o, entre moltes d’altres coses, els efectes de la guerra i dels bombardejos a la ciutat s’han perdut o ja no es van fer mai. A banda de la mort de persones i de la destrucció de béns, aquesta és una altra de les conseqüències de les guerres: la desaparició dels records i de la documentació i les imatges per poder estudiar i conèixer el passat.

Marc Torras i Serra


Participació