Prou, prou, prou!

Avui estic enfadada. Enfadada d’aguantar calúmnies, atacs i comparacions que, a més d’odioses, estan totalment infundades. Farta d’haver de signar una vegada i una altra per l’escola en català, aquí, allà i al País Valencià (ah, no, al País Valencià no, perquè al govern central, que ens titlla de medievalistes, els importa tres pepinos, perdó, cogombres, que allà hi hagi famílies que vulguin exercir el seu dret d’anar a escola en català).

Puc entendre que no tothom estigui d’acord amb la tendència sobiranista o que alguns prefereixin formar part d’una España grande y libre (tot i que desesperada i esclavista són adjectius que li escaurien més, ara mateix). Però, com a mínim, que no ens vulguin fer veure garses per perdius. Sabem molt bé el que passa a Catalunya, i la realitat és que malgrat tots aquests anys d’escola amb el català com a llengua vehicular, encara hi ha molta gent que no sap que si demanés unes escopinyes per fer el vermut, també li portarien uns berberetxos; que per cada botiga/restaurant/establiment que està retolat en català, n’hi ha vint que no ho estan, o que tenen una mitjana de dues errades ortogràfiques a l’aparador; que encara hi ha persones de la meva edat que no veuen pel•lícules ni llegeixen llibres en català perquè “no en tinc el costum, en castellà em sona molt millor”. Que no ens ho posin més difícil.

Però tenim les de perdre, ja ho veig. No es pot competir amb la mentida i el deliri. El poble català és molt civilitzat, a vegades potser massa, i ha après a no posar-se al mateix nivell dels qui no paren de difamar la seva història. Ens acusen de posar fronteres i encara ara ens retenen quan parlem en català amb un guàrdia civil a la Jonquera; ens acusen de separatistes i encara ara ens rebutgen els currículums a Sant Vicenç de Castellet per estar escrits en català; ens acusen de terroristes (Déu del cel!) i encara ara ens neguen l’essència del fet democràtic, que és votar.

La meva intenció no era fer ressò del meu mal humor d’aquesta setmana en aquest espai. Volia ignorar la integritat del rei per posar un sou fix de no sé quants milers d’euros l’any a les seves atribolades esposa i jove; oblidar el retrocés en el temps que hem fet amb la llei de l’avortament reinventada pel PP; fins i tot perdonar TV3 que em deixés sense la retransmissió del Premis Gaudí de la cinematografia catalana. Però just quan em plantejava divagar sobre perquè sant Valentí no em roba el cor com sant Jordi i començava a recuperar part del meu optimisme en comprovar que ara mateix a les sales de cinema de Manresa es projecten fins a set pel•lícules en català, he rebut un whatsapp d’aquells multitudinaris que, bàsicament, cantava les quaranta al PP en general, i a l’Alícia Sánchez Camacho, en específic. “Ja no puc més”, començava el missatge, i amb tota la raó. I això m’ha fet adonar que, evidentment, no sóc l’única enfadada, i que no ho podem deixar passar més. Com diria en Cuní, ja n’hi ha prou, prou, prou!