Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de desembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Encapçalo l’article d’aquest mes amb les sigles de l’Impost de Béns Immobles. És un impost municipal que grava anualment tots els pisos, locals, solars, etc. de la ciutat. Als darrers temps ha estat motiu de força controvèrsia atès que els índexs cadastrals a partir dels quals es compta l’import a pagar són exageradament alts a Manresa, ja que es van calcular en plena bombolla immobiliària, cap al 2007, si no recordo malament. És clar que això és la llei de l’embut i que a l’Ajuntament li costa (malgrat que fa poc es deia que es rebaixaven globalment de manera significativa) prescindir d’uns ingressos indispensables per al seu dia a dia i que hi compta també per anar rebaixant el seu deute. He llegit que la Taula de la Construcció insisteix que cal fer una rebaixa important de l’IBI, ja que aquest més aviat va cap amunt i, en canvi, el preu dels habitatges va baixant. Però és un peix que es mossega la cua ja que, en darrer terme, tenir unes arques municipals tensionades perjudica poc o molt a tothom.
De fet, tot plegat ens porta, una vegada més, a la insuficiència de recursos públics i de finançament de l’Administració local, la més propera al ciutadà. L’Estat espanyol ha estat sempre molt gasiu en aquest sentit i a més a més els nostres alcaldes han anat assumint tasques i serveis que potser, a dreta llei, no els corresponien, amb un intent d’oferir un millor servei (a banda d’un cert lluïment per part dels partits amb tics electorals populistes), però també estirant més el braç que la màniga i pensant que els recursos que arribaven del món immobiliari eren estructurals, i no temporals.
Ara costarà desfer aquest embolic. Tot i així es obligat fer-ho, desmantellant, si cal, alguns serveis i aprimant al màxim el personal que s’hi dedica. Ja sé que cal pagar impostos, però desmoralitza força tenir una forta pressió fiscal en tots els nivells (directes i indirectes) i veure que després hi ha grans bosses d’economia submergida, a banda de constatar la gran discrecionalitat i demagògia a l’hora d’invertir. A més costa entendre la manera com es calculen els seus valors (molt diferents segons les ciutats), ja que es castiga massa el simple fet de tenir en propietat o viure de lloguer (la majoria de contractes de lloguer fan recaure en l’inquilí aquest impost) en un immoble.
Caldria ser, doncs, més operatius i tornar als paràmetres d’abans de la gran pujada, ja que el país es troba en una situació econòmicament crítica. I sobretot, i sense demagògies barates. Que, quan toqui, els diversos partits que opten a governar expliquin el seu projecte fiscal amb major claredat i amb la responsabilitat de portar-lo després a terme. Que primer es digui una cosa i després se’n faci una altra és un dèficit democràtic que no ens podem permetre. Pensem-hi!