‘Barcelona’: enmig del fum

per Sara Serrano Valenzuela, 18 de desembre de 2013 a les 00:43 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de desembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
TEATRE. Aquest cap de setmana passat hem tingut al Kursaal una de les representacions més esperades. Manresa ha pogut gaudir de Barcelona dissabte 14, diumenge 15 i dilluns 16 i de ben segur que no haurà deixat indiferent a ningú.


La darrera obra de Pere Riera, representada ja fa mesos a la ciutat que fa honor i concretament al TNC, arribava a Manresa de la mà de tres conferències prèvies que han pogut preparar a bastament l’espectador. Joaquim Aloy i Conxita Parcerisas van parlar dels bombardejos a Manresa i de les dones manresanes i la Guerra Civil, Pere Riera va explicar com escriure i posar en escena l’obra i Assumpta Montellà ha tancat el cicle al voltant de la dona i la Guerra Civil amb la col·laboració de Rosa Terme, víctima dels bombardejos a Manresa.

 
Amb prèvia o sense, Barcelona ens ha posat la pell de gallina, ens ha fet riure i ens ha fet plorar i, sobretot, ens ha fet sortir del teatre amb aquella voluntat d’aixecar el país al preu que sigui. El seu director ja ha explicat que quan escrivia Barcelona ho feia pensant en els barcelonins víctimes d’aquell degoteig constant de bombes a la ciutat comtal però també en nosaltres, en els nostres dies, partint del paral·lelisme que es dóna entre una gent desmotivada i desesperada per la guerra i una gent –i amb això vull dir nosaltres– desmotivada i desesperada per raons molt diferents. Que no ens ploguin bombes no vol dir que no hi hagi Núries i Elenes a casa nostra. Mutatis mutandis, el factor comú d’aquestes dues èpoques són la crisi moral i el dilema sobre quedar-se o marxar d’un país que es desmunta.
 
En aquest sentit, cadascun dels vuit personatges representa un rol diferent de l’època i tots plegats formen un nucli familiar, casa de la Núria, des del qual queda reflectida una ciutat, una gent i una guerra sencera. Penso que un dels punts claus de Barcelona és el tractament de la Història explicada en minúscules juntament amb la tria dels actors. Vuit papers per a vuit actors com si haguessin estat triats abans d’escriure qualsevol diàleg. Emma Vilarasau i Míriam Iscla, l’Elena i la Núria, són l’exemple més clar d’aquest repartiment: emoció, intensitat, elegància, professionalitat i compenetració. Emma Vilarasau, tant a Barcelona com a Agost o Espectres, és com si s’empassés un personatge i el vomités quan surt a escena impregnant-ho tot d’una força monstruosa. I en aquest cas ha trobat una companya ideal amb Míriam Iscla i la resta d’actors –Jordi Banacolocha, Anna Moliner, Pep Planas, Pepa López, Carlos Cuevas i Joan Negrié.

 
Tots vuit formen un nucli familiar que Pere Riera presenta in medias res en un menjador el 17 de març de 1938, l’únic dia en què s’ambienta l’obra. A mida que avancem i que arribarà la tarda i, sobretot, la nit, el quadre que el director ens ensenya a primera hora del matí va agafant color –o potser caldria dir que el va perdent– i som testimonis del patiment d’aquella gent que només busca una cosa: passar les hores. El protagonisme que es dóna a la música, les anècdotes que explica l’Elena o les disfresses, així com el fet que la Núria no deixi sortir el seu fill de casa ni el dia del seu aniversari, demostren com es viu enmig del fum.
 
L’Elena fuig de Barcelona i la Núria queda vídua i a càrrec de la casa des d’on se’ns explica tot. Dues dones antagòniques que es complementen i que poden arribar a ser dues cares de Barcelona. Dues dones que s’evitaran mútuament però que es retrobaran a l’últim amb un tango protagonitzat pels colors dels vestits, per les ombres i pel fum. Una escena concloent i trepidant que ens regalen la Núria i l’Elena i que reuneix finalment les dues amigues separades per la guerra i per massa coses. Un teatre que fa ganes de tornar al teatre. Una treva enmig del fum.  


Participació