Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de desembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Diu l'evangeli que "llavors Jesús va entrar al recinte del temple i en va treure els que hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i els deia: Diu l'Escriptura: El meu temple serà anomenat casa d'oració, però vosaltres en feu una cova de lladres" (Mt, 21,12-14). A vegades, la separació entre la paraula de Déu i determinades estructures eclesiàstiques és tan abismal, que aquestes últimes s'acaben convertint en una caricatura que res té a veure amb la funció social de la religió. Això és el que els passa a un grup de monges anomenades Hijas de San José, que a més de congregar-se a l'entorn d'una doctrina de caràcter missional que predica l'atenció als més desafavorits arreu del món, tenien a Manresa un gegantí edifici ubicat al carrer Amigant, en ple Barri Antic. Però, malgrat que és un mandat de la congregació el "
seguir a Jesús: estamos entre los que sirven, entre los pobres del trabajo", l'edifici feia anys que estava abandonat i en ruïnes, fins que un grup de persones el van rescatar d'aquest abandó i l'han anat convertint en un casal per als col•lectius de la ciutat que hi desenvolupen activitats de tota mena.
Diu l'evangeli que "els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús. Ell els digué: Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu" (Llc, 16, 14-15). I així és com, desobeint el mandat de Déu, les Hijas de San José s'han negat fins a tres vegades a una mediació amb l'Ateneu Popular La Sèquia, que ha donat un ús social al seu edifici. Així és com les religioses han recorregut a la justícia ordinària, la que empara els drets dels grans propietaris, els fariseus, contra els justos, els miserables que estan cridats al regne del cel. En resum, les monges josefines prediquen l'amor al proïsme i al desafavorit mentre prioritzen el dret a la propietat en aquest contenciós. En la revolució anglesa del segle XVII una sèrie de predicadors denunciaven la prostitució en què havia incorregut l'Església i reclamaven tornar a l'evangeli. Entre ells, el capellà John Ball recordava que quan Déu va crear l'home i la terra no existia la propietat, i que aquesta ha estat més aviat un instrument creat per l'home en el camí de l'egoisme i l'avarícia. Per això cridava a destruir la propietat.
Cita l'evangeli la paràbola del gra de mostassa, en la qual Jesús diu: "A què compararem el Regne de Déu? És com quan sembrem un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra". No seré jo qui descobreixi la tasca que han realitzat desenes i desenes de persones per convertir l'edifici en ruïnes de la casa Amigant en un casal obert a tota la ciutat que acull des d'entitats culturals fins a la plataforma contra els desnonaments. És fàcil apropar-se a l'Ateneu i comprovar-ho per un mateix. El que sí que faré és recordar el treball voluntari i desinteressat, la il•lusió i els somnis compartits a l'entorn d'un projecte desprès de l'ambició i el poder per construir un món millor. Aquest era el missatge de Déu, Hijas de San José, no el de l'especulació dels fariseus.
Vull acabar aquest article fent un elogi a la rebel•lió. El desacatament és una forma de perseguir la justícia vertadera, la legitimitat. El dret a la propietat està recollit en l'ordenament jurídic, però també la funció social de la propietat. Això vol dir que el dret a la propietat no ha de ser quelcom totalitzador. La sentència contra l'Ateneu Popular La Sèquia és injusta, perquè condemna l'edifici de nou a l'abandó com a objecte d'especulació, i condemna a la derrota els projectes que durant dos anys han anat creixent per construir una societat millor. Contra això, és comprensible que els seus protagonistes hagin pres la humil decisió de lluitar, de resistir. No es contempla cap desallotjament perquè l'ús de la força és incapaç de desallotjar els somnis. Em sorprèn, d'altra banda, la reticència a la idea del desacatament de la injustícia injusta per part de moltes persones que, en canvi, de forma hipòcrita, estan cridant últimament a no obeir les lleis de l'Estat espanyol i a buscar el camí de la sobirania catalana pel camí de la il•legalitat, si fa falta. Ells ho entendran millor que ningú, suposo.
"Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places, i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les vídues i fan veure que preguen llargament. Per això, aquests seran judicats amb més rigor". Diu l'evangeli.
