Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Manresa té una gran oferta esportiva, si més no pel que fa al nombre de gimnasos oberts. Tot i la crisi, sembla que l’activitat física no és una prioritat a l’hora de retallar despeses familiars i que anar al gimnàs torna a estar de moda, potser perquè tanta xarxa social internauta necessita quelcom més real i presencial. Millor, perquè és ben cert que l’exercici, sobretot quan s’arriba a certa edat, és totalment necessari per greixar els engranatges del nostre cos (valgui la paradoxa que el que no volem, precisament, és engreixar-nos).
Les claus de l’èxit d’un bon gimnàs, a part d’oferir instal·lacions i equipaments d’última generació, són motivar i potenciar la bona sintonia grupal i aconseguir que els abonats s’hi trobin a gust. Després d’un any a l’exili, entre les opcions per a triar-ne un va aparèixer un element nou: l’Ateneu Les Bases, un lloc fresc, natural i català, a preus bastant populars. Segurament, el fet de trobar un personal proper, atent i entregat en tots els serveis que ofereix van fer que una persona com jo, esportista més per necessitat que per devoció, acabés apuntant-se al gimnàs.
Un cop assumida la vital importància de l’esport, doncs, el que cal és trobar l’activitat més adequada. En el meu cas, després de passar per les activitats aquàtiques i passar de les arxipopulars bicicletes, per fi ho he aconseguit: el
body combat. Per a qui no estigui familiaritzat amb la terminologia de gimnàs, fet totalment comprensible ja que només per entendre de què va una classe de
fitness ja es necessita entrenament, resumiré que el
body combat és un programa d’activitat cardiovascular inspirat en arts marcials com el karate, la boxa o el tai-txi, entre d’altres.
Qui ho havia de dir? Una persona eminentment pacifista com jo, troba plaer repartint cops de puny a tort i a dret (sense tocar ningú, òbviament). No seré mai la Hillary Swank de “MillionDollar Baby” (em manca actitud), però reconec que la combinació de puntades de peu i ganxos directes a la (suposada) mandíbula del contrincant, juntament amb els crits de guerra al més pur estil judoka, fan que els nivells d’adrenalina es disparin. Benvinguts siguin la música a tot drap i l’entusiasme del monitor, que obliguen a alliberar tensions i converteixen els abonats en autèntics street fighters, ben bé com aquells dels videojocs.
