«La 'llei Wert' és un patafi que envaeix competències de l’Estatut»

ENTREVISTA. Josep Fàbrega i Selva va ser mestre des dels 19 anys a Súria, Igualada, Castellgalí i Manresa, on va ser director del col·legi Pare Algué i cap d’estudis de l’Anselm Cabanes, també va ser el coordinador dels cursos de reciclatge de català del Bages, Berguedà i Solsonès per a mestres i llicenciats, que es feien a l’Escola de Magisteri de Manresa. Jubilat des del 2006, ha tingut diverses dèries entre les que destaquen la llengua catalana, la botànica, les fades i llegendes del país, els segells i, especialment, la poesia.  

S’ha especialitzat en les orquídies fins a aconseguir que l’Associació Catalana d’Orquidiologia tingui la seu a Calders. Pel que fa a la filatèlia, destaca la seva col·lecció sobre Lenin. En el camp poètic ha publicat dotze llibres des de Postals de Calders . Actualment és regidor de Cultura a l’Ajuntament de Calders, com a membre de la Candidatura Democràtica del poble.

 

-En general positiva i estic content de la feina feta. Em penedeixo d’haver donat algun clatellot al començament que feia de mestre, perquè és el que tocava. Durant els anys 70, penso que els responsables de l’ensenyament vam perdre els papers en estirar més el braç que la màniga. No es pot passar de la cal·ligrafia a un full en blanc. L’ensenyament va quedar en mans de l’esquerra, que va mitificar el moviment de renovació pedagògica i que al meu entendre, es va emmirallar massa en els anys de la República. Penso que hi ha coses que no es poden extrapolar. Per exemple, l’organització de colònies escolars estava bé a la seva època, però a partir dels anys vuitanta, penso que ja no calia. Donar a conèixer el Llibre Roig dels Escolars , que convidava a la revolta dels nanos quan els mestres els posaven una prova, no fou correcte. Per a molts, aquesta afirmació encara avui no és políticament correcte, però és evident que ens vam equivocar i ara en paguem les conseqüències.

 

-Per a mi és clar que cada reforma de l’ensenyament ho espatlla tot una mica més. Hi ha hagut manca d’exigència propiciada per la supressió de les notes. S’ha negat  qualsevol tipus de competitivitat (ben present a la societat), amb tesis anticompetitives i s’ha volgut convertir el nen en el Déu de Bagà.  L’ensenyament ha evolucionat d’una manera colpidora i s’ha anat degradant. Sovint no s’arribava al nivell i els pares es queixaven. L’alumne és un subjecte en formació i se li ha de donar un model i també se li ha de saber dir que no. Lamentablement, per ser pare no es necessita acreditar res i així anem. Tal i com van les coses, penso que l’etapa que va dels 3 als 12 anys serà veritablement de parvulari.

Foto: Francesc Rubí
 

-Sí, és clar. Per a mi, un dels fets que més ha canviat la societat aquests darrers anys ha estat l’accés de la dona al món del treball i la seva emancipació, que ha estat un gran avenç, però no m’impedeix de constatar la gran repercussió social que ha tingut ni les seves conseqüències. Per començar, els avis ja no són a les cases perquè fan la seva vida a part i sense ells les famílies han hagut de buscar cangurs. Com que en el fons els pares tenen mala consciència donen al nen tot el que vol i més. Les doctrines escolars d’aquesta època presentaven el mestre com un company --a qui, per cert, se li ha perdut el respecte--, tot suprimint les tarimes per estar al nivell del nen, amb qui ha de ser amic. Tot això és molt progre , però el mestre ha de ser el mestre i el pare ha de ser el pare, en l’educació dels fills. És bo marcar unes distàncies. A l’escola, també s’haurien de respectar els espais. El noi aprèn per imitació i és clar que aquí vam perdre els papers.

 

 

-Recuperar l’esperit de país i que els mestres poguessin accedir a l’escola catalana. Estaven motivats i en cercaven la capacitació. Es tractava de preparar la gent per la catalanització de les aules. La idea era que tot el professorat tingués uns recursos suficients de català, per tal de poder fer classes. El reciclatge constava de dos nivells: el de coneixements generals i el de mestre de català. En el primer cas hi havia dos cursos de llengua, coneixement del medi i una didàctica i en el segon hi havia Geografia i Història, una altra didàctica i llengua 3. Els criteris de correcció van començar essent exigents, però van acabar com l’època de rebaixes, perquè convenia políticament al país, ja que es volia tirar endavant l’escola en català i es necessitava un professorat que almenys teòricament disposés d’un títol per fer-ho. Sempre hi ha un condicionant que transforma la idea original, de manera que la litúrgia es va menjar la idea. Malgrat tot, es va fer molt bona feina. Personalment, hi vaig treballar força: ensenyava la llengua i muntava exercicis per treballar el lèxic. Mantenia contactes mensuals amb d’altres coordinadors de l’ICI a la Universitat Autònoma i en vaig gaudir força.

 

-Des de l’òptica catalana és un patafi que envaeix competències de l’Estatut de Catalunya. És una llei que no grinyola sinó que està rovellada totalment. Aquesta invasió de competències l’aprofita el Partit Popular amb el president balear Bauzà i el valencià Fabra per tal de desnaturalitzar el català, en aquests dos països. L’actual pressupost de Cultura a les Balears és de l’1%. Van clarament per acabar amb la llengua catalana i ja que no se n’han sortit en els darrers 40 anys de Dictadura, ho volen fer ara, en què la intel·lectualitat espanyola calla perquè entén que contra els catalans val tot. És molt fort que no hi hagi ningú que ho denunciï, ni la intel·lectualitat esquerranosa. És una injustícia i ens hauríem de rebel·lar tots contra aquest conformisme, com fan els mestres de ses illes. L’únic aspecte positiu que veig a la Llei és que recupera valors com l’esforç, de tal manera que les beques s’han de guanyar per tal de buscar l’excel·lència.

 

-Són imprescindibles en el context en què estem, on els diners que ens pertoquen no ens arriben. Cada vegada s’ingressa menys i el país va créixer desmesuradament durant uns anys i ara hem de pagar els interessos del deute i el dèficit acumulat. Per tant, no hi ha alternativa. És evident que la societat del benestar, concretament en sanitat i ensenyament, havia crescut massa. Però tots hem perdut els papers. En ensenyament, en una escola d’una línia on hi ha tres nivells de parvulari i sis de primària, en total nou cursos per què hi ha d’haver 14 mestres? Calen tants especialistes? Penso que no. Malauradament, els mestres cada vegada saben més d’una cosa més petita.

 

-El fenomen més significatiu és el de la immigració, que aleshores començava. Feia poc que s’havia inaugurat la nova escola i no hi havia aules d’acollida. Treballàvem el primer text que va existir per a castellanoparlants, El castell d’iràs i no tornaràs. Es tractava de llegir les imatges que havies fet servir prèviament en el text del conte. Cada lliçó introduïa unes estructures o un vocabulari específic per treballar. Sempre he pensat que és molt dur estar en una escola que té una composició social de procedències tan diverses. T’arriba un alumne nou cada quinze dies i s’han de fer mans i mànigues.

 

-No. Depèn del context, ja que tan sols s’integra fàcilment si és minoritària i en percentatges petits. Ara que són tants la integració és molt més difícil i penso que s’haurien d’establir mecanismes amb criteris administratius. Així, els ajuntaments, que són l’administració més propera, haurien de condicionar el fet d’empadronar-se a un mínim coneixement de la llengua i de la realitat social del lloc on van a viure, amb una primera prova prèvia i una altra de definitiva. O sigui que els ajuntaments haurien de donar facilitats als nouvinguts per aprendre la llengua del país. Avui, la bola s’està fent massa grossa.

 

-Sí, i l’única. L’únic espai de socialització que ens resta avui dia és l’escola, per incidir dins l’aula, però no al pati. És el mínim que podem fer.

 

 

-Vista l’evolució de les coses darrerament, sembla que no hi ha alternativa. L’Estatut del 30 de setembre del 2005 es va aprovar amb més d’un 70% de vots a favor, que significava tenir la clau de la caixa i el blindatge d’ensenyament i cultura, però van ser tan obtusos que no ens ho van donar. Si al davant tinguessin gent que pensa, no aquests d’ara que tenen un ADN que els impedeix pensar, només amb dos dits de front,  s’adonarien de la seva pròpia història, en què amb la seva actitud els espanyols ho han perdut tot. S’entossudeixen, però si continuen amb la seva actitud no hi haurà altra solució que el trencament. Ara bé, també és cert que els catalans som comerciants i botiguers, no radicals.

 
Foto: Francesc Rubí

-A curt termini es pot veure a través d’una proclamació unilateral, després d’unes eleccions plebiscitàries i d’una determinada composició política al Parlament de Catalunya. Però, l’actitud dels partits polítics catalans em fa pensar que és difícil. Ara els d’Iniciativa han de presentar un recurs perquè no es van fer els pressupostos abans? I no et dic res del Navarro que avui et diu una cosa i demà una altra ben diferent. Mentrestant, em pregunto: a què juguen els socialistes? Aquesta imatge és molt fotuda perquè no ajuda gens a clarificar la situació. Ja ho sé que no hi ha cap garantia que siguem capaços de muntar la societat que tots volem, perquè mai no volem tots el mateix, però en aquests moments cal fer-ho veure i deixar-nos de dialèctiques, que ja som al segle XXI.

 

-Formo part de l’equip de govern i participo en la presa de decisions. M’encarrego del Taller Botànic Tip Tec, --taller d’identificació de plantes del terme de Calders—on fem tasques de conservació i manteniment de les plantes de la població, des de fa quatre anys. En un ajuntament petit és difícil compartimentar les tasques. També faig de regidor de Cultura i d’Entitats. Malgrat la retallada en el pressupost i que el marge de maniobra és petit, mires d’ajudar-les, amb petites subvencions al futbol, la petanca, l’excursionisme o l’Ampa de l’escola, perquè els nens puguin anar a la piscina un dia a la setmana. També subvencionem econòmicament una part del Forn de la Calç –que dirigeix Roser Oduber-- amb publicitat i tallers concrets,  així com obres de teatre, el certamen literari, la festa de Reis i la revista La Calderiana, o ara concretament, donem a conèixer l’exposició d’auques de Joan Vilamala, perquè els nois de l’escola en treguin suc. Fem un mercat solidari, amb recollides d’aliments per a la gent amb més problemes econòmics. Estem en la fase d’ampliació d’un grup de voluntaris amb un programa estable de recuperació i manteniment dels actius naturals de Calders, dedicats especialment a la neteja de les barraques de vinya de la zona i l’arranjament dels senders locals...

 

 

-Escric a rauxes, quan estic inspirat. Per a mi, la inspiració és allò que et permet sorprendre’t del que has escrit quan ho rellegeixes, perquè és fruit d’un estat d’ànim especial. En una època creativa bona m’assec davant de l’ordinador, acabo un vers i ja en començo un altre. Així vaig fer Sis dies d’agost. El vaig escriure caminant per un sender de Calders, directament en decasíl·labs.

 

-No hi ha temes nous perquè ja està tot dit i repetit. La meva poesia no ha de transformar el món i les fonts són les ja habituals de la mort, l’amor, el pas del temps, el record, la natura i la solitud. En el fons, es tracta de buscar-les dintre teu, com fa Ferrater en l’obra Les dones i els dies. En el meu cas, són dues grans coses: l’amor i el pas del temps. És el record i es tracta de reviure, tot mirant enrere.

 

-És una pregunta complicada. Potser m’he decantat per la definició de Fernando Pessoa, entre la prosa i la música. Penso que la poesia ha de tenir uns elements rítmics musicals suficients per crear una determinada cadència, un ritme i un joc de paraules. Confesso que molta de la poesia que s’escriu avui dia no l’entenc. La poesia oficial és molt críptica i minoritària i la comparo amb la moda d’una desfilada, on les models caminen com ningú i es posen una roba que no porta ningú. És una poesia que no entén ningú, llevat de quatre gats universitaris clarividents. A l’altra banda, hi hauria la cultura popular (expressió que és un oxímoron), segons Joan Margarit. Jo em situaria entremig: A diferència d’alguns dels meus professors, no crec que hagi de sorprendre. Per què? Però sí que s’ha d’entendre i ha de ser intel·ligible. Estic d’acord amb Margarit quan diu que de poemes dolents i que no s’entenen en sap fer tothom. Per tant, han de ser bons i que s’entenguin. Ara, a la postmodernitat, hi ha molts rimaires, però pocs poetes. En definitiva, com diu Carles Duarte, la poesia ha d’emociona, i jo penso que ha de dir alguna cosa i ser oberta. Hi ha tantes maneres d’escriure poesia com persones que n’escriuen, així com diverses maneres d’interpretar-la. El meu tipus de públic és tothom, però m’agradaria que el lector aprofités la meva poesia per aprendre llengua. Quan feia els cursos de reciclatge llegia molta llengua i de paraules n’he acumulat moltíssimes, de manera que ara estic buidant el pap. Per això la meva poesia és bàsicament paraules, ofereixo un lèxic genuí als lectors, sense grans plantejaments filosòfics.

 

-Sorgeix molt motivada per les citacions. Per exemple, La pluja sobre els palaus, d’Olga Xirinachs, en què retorna a la infantesa. En el meu cas, retorno a la vall, amb Bitllet de tornada, on hi ha més de 70 poemes molt personals i íntims, amb la muntanya de residus de la potassa de Súria com a rerefons. La poesia és la dèria que m’ha donat més satisfaccions de totes. Faig el que vull fer i m’ho retorna amb escreix. En el fons, tot es resumeix a la meva obsessió per la llengua i el retorn als poetes populars que eren modèlics en l’ús de la llengua i amb missatges intel·ligibles. Utilitzo paraules molt genuïnes perquè pateixo per l’aigualiment de la llengua i pel fet que alguns vulguin anorrear-la.

 

-I tant! Cada dia se sent més la paraula caixa, en lloc de capsa que sovint en seria el seu mot genuí. Pantaló en lloc de pantalons. Parlar de l’os d’algunes fruites, en lloc del pinyol... Frases com m’hagués agradat de veure’t, en lloc de m’hauria..; Dos dies i dos nits, en lloc de dues nits, que s’està perdent incomprensiblement. Fins i tot alguns famosos, tot i la seva bona intenció, ajuden a pervertir el llenguatge. És el cas de l’entrenador de futbol Pep Guardiola, que va parlar de si ens aixequem més d’hora, en lloc de si ens llevem. També passa el mateix amb creuar per travessar o l’ús incorrecte que sovint fa TV3 de les estanteries com a prestatges. També afavoreixen l’empobriment de la llengua la pèrdua de les sonoritzacions adients per una mala fonètica, especialment greu en aquells professionals que haurien de ser models de llengua com els mestres i els locutors en general.

 

-És un cenacle o trobada de gent que llegeix poesia pròpia o d’autors coneguts o no. Formo part de la junta, i ara, a més de la sessió de lectura, participo de les activitats de la segona part dels actes que dediquem a gent que escriu dins del Raïm o a poetes consagrats com Verdaguer, Maragall, Sagarra o Margarit, dels quals faig una tria dels seus poemes. Per a mi, les Elegies de Rosa Leveroni són de la millor poesia amorosa en català que s’ha escrit mai.

 

 

Josep Fàbrega i Selva neix al carrer de Sant Sebastià, de Súria, el 3 de març de 1947. Fill del Ramon de cal Bosquetà, professionalment miner, i de la Maria de cal Jepet, de Serrateix, que fou mestressa de casa i havia cosit i feia roba per a una botiga de Súria i els uniformes pels jugadors de la SAS (Societat Atlètica de Súria). També fou cuinera a la residència d’avis de Súria , El bell repòs , on viu actualment. Dels 10 als 20 anys va viure a la masia de cal Bosquetà de la Vall Seca de Súria: “ La vida ve marcada pel lloc on vius”. Té un germà, Jordi. Comença el parvulari a l’escola dels Nacionals, on s’està fins els 8 anys, després de dos anys a la dels Capellans, de Súria, retorna als Nacionals, on el mestre Francisco Cardenal Pardo li recomana al seu pare que continuï amb els estudis. Fa el Batxillerat Elemental al Patronat de Sant Sebastià d’una escola nova construïda pels responsables de la Mina de Potassa. Mentre treballava en una bòbila de Súria comença Magisteri a l’Acadèmia Central de Manresa i s’examina a Barcelona. Als 19 anys ja és mestre i sense haver fet pràctiques, (només una setmana a la Renaixença) el 5 de novembre de 1966 substitueix un mestre de Súria al col·legi Verge de Montserrat, inaugurat el 1965, amb una paga anual de 66.240 pessetes. Solia desplaçar-se amb moto fins que un dia s’accidenta al revolt dels andorrans, a sobre del pantà de Sant Ponç i entra en coma. Quan es recupera torna a treballar, ara al barri de Fàtima, en una escola adscrita a la Garcia Fosas d’Igualada. Retorna a Súria a l’escola Sant Josep de Calassanç. El 21 de febrer de 1970 entra a treballar a l’Acadèmia Menéndez d’Artés. Aquest any es casa amb la mestre Carme Canals, amb qui han tingut tres fills: Marc, Daniel i Anna, i viuen a Artés fins el 1975.

 

De l’agost de 1975 a finals de 1998 viu a Manresa. El 1982 treballa dos anys a l’escola Riu d’Or de Santpedor i a partir del curs 1984-85 se’n va a l’Escola de Castellgalí, on s’estarà 7 anys i on acabarà sent secretari i director. L’any 1976 fa la prova d’aptitud a l’Òmnium Cultural i es treu el professorat i el reciclatge de català: “Ho vaig fer tot en un any perquè havia après el català de manera autodidacta a través de les fitxes del Ruaix”.  De seguida s’incorpora com a coordinador dels cursos de Reciclatge del Bages, Berguedà i Solsonès que s’impartien a l’escola de Magisteri del carrer de les Saleses. El 1991 entra en comissió de serveis al col·legi Anselm Cabanes de Manresa i en serà coordinador del cicle superior i cap d’estudis. El 1994 entra com a mestre de segona etapa al Pare Algué, on s’estarà 9 anys com a director. El curs 2004-05 va a Moià al col·legi Josep Orriols i Roca. El 2006 es jubila i comença seriosament la seva activitat literària.

 

Des de jove, als 13 anys, llegia bàsicament llibres de novel·la que extreia de les biblioteques, sobretot durant les vacances. El 1980 va obtenir un accèssit als Jocs Florals de la Misteriosa Llum i va guanyar quatre premis seguits de poesia a Rocafort, a partir del 2002. Té més d’un centenar de premis literaris, els més importants dels quals li serveixen per publicar els seus llibres. En remarca el Jordi Pàmias de Guissona, el Miquel Martí i Pol de Roda de Ter i el Goleta i Bergantí del Masnou. Fins ara té 12 llibres publicats ( Postals de Calders , Camins d’hivern , Sis dies d’agost , D’aquí estant (no) es veu el mar , Bages , Parlo d’Aloma , Ingènuament protocol·lari , Natana , L’altra veu , Les hores vives , El mar dels altres i Bitllet de tornada ). Forma part del cenacle literari Raïm de poesia d’Artés. Altres de les seves dèries han estat: la llengua catalana (estudiós de gramàtiques, diccionaris i fitxes); les guies botàniques, després de memoritzar el nom científic de les plantes ha estat autor de la guia Boscos de ribera del Bages,  que es troba al Centre de Recursos. Especialista en orquídies, amb el seu amic i exalumne Jordi Vila, munten un audiovisual que presenten a diversos pobles i és membre de l’Associació Catalana d’Orquídiologia amb seu a Calders. També ha estudiat a fons les fades i llegendes de Catalunya. Com a col·leccionista de segells ha col·laborat en diversos muntatges i ha fet una exposició sobre segells de plantes medicinals europees i una altra sobre Lenin. (Només li falten 9 sèries per tenir tots els segells d’àmbit mundial dedicats al líder comunista). Des del 1999 viu a Calders, on ha estat membre de l’associació de veïns de la Guàrdia i actualment col·labora en la revista L’Artesenc, on fa les fitxes de botànica i la introducció a la secció Raïm de poesia . Des del 2011 és regidor de Cultura, en representació de la Candidatura Democràtica de Calders.