Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
TEATRE. La guerra de sexes és, sens dubte, un dels motors narratius més potents de l'escriptura.
Smiley, de Guillem Clua, no és més que una comèdia protagonitzada per una parella d'homes amb diferències irreconciliables que es troben, s'enamoren, discuteixen, se'n van, tornen i tot ho fan des dels seus arquetips.El joc de les diferències entre home i dona i els seus posteriors xocs ha proporcionat una bona pila d'arguments còmics d'obres de teatre i pel·lícules. Hi ha tantes històries, tantes línies narratives que es repeteixen, tants tòpics, que, de vegades, costa trobar-se amb una comèdia romàntica nova que no sigui redundant.
Smiley és un al·lè d'aire fresc a la cartellera teatral. Guillem Clua sap plantejar la història que sempre hem demanat veure, revestint-la d'una rabiosa actualitat gràcies a la seva hàbil contextualització. En aquest escenari és on es desenvolupen amb irresistible encant els dos protagonistes del muntatge, que responen a arquetips ben irreconeixibles. D'una banda, una persona amb un cor més gran que els seus bíceps (l'emotiu
Ramon Pujol). D'altra banda, un homosexual cretí i intel·lectual (el carismàtic
Albert Triola). Condemnats a coneixe's. Impacients per complir la seva condemna: estimar-se eternament.
El principi, una prometedora proposta urbana romàntica i costumista (el monòleg inicial de Ramon és absolutament commovedor) es transforma sense pudor en una història previsible de simpàtics equívocs, passant per una oberta paròdia que entronca descaradament amb l'stand-up comedy. Tot això perfectament calculat, mesurat i articulat perquè l'amargor que s'apunta al principi vagi sedimentant discretament cap a l'alegre entreteniment .
Els diferents elements que Smiley utilitza per seduir el públic són tan oportunament emprats per Clua que, al final, la seva conquesta és envejable. Música efectista, el recurs a aturar l'acció per ensinistrar l'aplicat espectador en l'intricat món de les relacions afectives del món homosexual "oficial", la utilització directa esporàdica del respectable com a part de la posada en escena, etc. I, si anem més enllà de la lectura vodevilesca, també sortirem parcialment satisfets: el dibuix dels dos personatges centrals és al principi precís (ni el "catxes" és un frívol ni el culte és intel·ligent). El tractament dels llocs comuns pels quals viatgen al llarg de l'espectacle també arrenca, a més d'un, la llagrimeta de l'emoció que tan difícil resulta deixar anar a l'escenari habitual.
