Aquesta informació es va publicar originalment el 4 d'octubre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un article recent a
La Vanguardia revela que els romanesos enyoren l'època comunista davant la incertesa i la misèria a què els ha abocat el capitalisme. Diu el diari que no es tracta tant de l'enyorança de Ceauceşcu o del comunisme com a sistema, sinó de grups que no s'han beneficiat del lliure mercat i que viuen en la misèria, en un atur estructural i en la marginació econòmica. En front d'això, prefereixen el vell règim, en el qual la majoria de la població era pobra però sense desigualtats socials i amb seguretat en el treball. Havent acabat un màster en Història Contemporània amb mitjana d'excel•lent, després d'haver estudiat dues llicenciatures amb una mitjana de notable alt, treballant d'escombriaire i amb un futur incert i angoixant, no puc deixar de sentir-me identificat amb aquests joves.
Diu l'article de
La Vanguardia que un dels efectes del capitalisme i la crisi, a Romania, ha estat el tancament d'escoles i la impossibilitat d'estudiar de molts alumnes fills de famílies pobres del camp que no es poden desplaçar a diari a la ciutat. El que sempre m'ha captivat del comunisme d'aquests països és el seu sistema educatiu. En molts casos el socialisme va trobar-se societats eminentment agràries, sense desenvolupament industrial i amb desigualtats socials enormes. Per corregir-ho, va començar per convertir l'educació en universal i garantir, no només formalment, la igualtat d'oportunitats. Va multiplicar els centres educatius, va construir noves universitats i va obligar a l'escolarització de tots els nens. Per primera vegada a la història de Romania, tota una generació de fills de camperols miserables podien estudiar. Així, l'estat aconseguia treure de les escoles els més capacitats, als quals després pagaven tots els costos de la universitat i, finalment, posaven a dirigir les empreses del país, tancant el cercle amb la reconversió de les societats agràries en eficients centres industrials. Brillant.
Diran alguns que defenso un sistema prehistòric, els mateixos que potser aplaudiren la caiguda del mur el 1989 creient que eren testimonis del naixement d'una època de progrés ininterromput. Defenso en realitat un sistema on l'estat sigui no l'òrgan que protegeixi el dret dels homes a buscar la seva felicitat, per bé que sense garantir-ne la igualtat d'oportunitats (principi fonamental de l'estat liberal), sinó que sigui l'òrgan que mitjançant la promoció de les polítiques socials i la redistribució de la riquesa garanteixi la igualtat d'oportunitats en la realització dels individus com a col•lectiu. És cert que els règims comunistes arrosseguen amb ells el llast de la manca de llibertats, i que això és quelcom que l'actualització del socialisme als nostres dies obligaria a solucionar, però cal no oblidar que la democràcia en què vivim només garanteix algunes llibertats de manera formal i que hi hauria molt a debatre entorn a què és la vertadera llibertat, d'expressió o de premsa per exemple.
El capitalisme, en el pitjor dels casos, ha destrossat la vida de moltes persones, i per a alguns més afortunats com jo, els ha robat el futur. Motius més que suficients perquè, de tant en tant i mirant enrere, em doni per enyorar un hipotètic passat en què treballo del que vull i cobrant d'un estat amb el qual m'identifico perquè sóc una part del seu conjunt... potser a la RDA.
