Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de setembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Es diu sovint que la filosofia es nodreix de paradoxes. Interrogar-nos per si la realitat és real no deixa de ser-ne una més. Quan la “realitat” esdevé objecte filosòfic ens trobem en una de les branques de la filosofia: la metafísica. Aquesta disciplina tracta de l’Ésser, però no es centra en aspectes concrets, sinó en la seva màxima generalitat. Així, hi ha una recerca de les característiques generals de TOT allò que existeix.
Però què és el que fa que considerem com a real aquest tot? Aquesta qüestió ens porta a altres qüestions no menys rellevants; com és que existeix quelcom en lloc de no-res? En quina mesura la realitat és producte del subjecte o bé és independent d’aquest?
Si suposem una realitat, és aquesta producte de l’atzar o bé hi ha un determinisme? Hi ha un déu darrere d’aquesta realitat?
Hi ha diverses posicions al respecte. El realisme metafísic sosté que la realitat existeix per si mateixa i que aquesta s’estructura en propietats, objectes i fets, i que pot existir un coneixement que la transcrigui de forma vertadera i completa. Aquest realisme metafísic vindria de les intuicions immediates a través del sentit comú, però, què passa si dubtem d’aquest sentit comú? És un dubte que se’ns imposa fàcilment si pensem en les incoherències que aquest ens deriva en molts casos, fins i tot, en situacions força similars.
En aquest sentit, i creient que hi ha una realitat amb propietats essencials, podríem conèixer-la amb un coneixement allunyat del conflictiu sentit comú, a través d’una espècie de coneixement intuïtiu o del coneixement científic. En aquest realisme metafísic també hi podríem incloure una postura no-realista, en el sentit de no acceptar que aquest coneixement únic i definitiu es trobi a l’abast del coneixement humà (realisme noümènic, relativisme radical, p.e.).
Podria ser que tot aquest plantejament no fos correcte? Podria ser que l’intent de comparar el nostre coneixement amb la realitat en si fos ja d’entrada un error?
Hi hauria la possibilitat de pensar que no té sentit aquest concepte de realitat com quelcom preexistent. Si així fos, parlaríem d’una metafísica irrealista. I aleshores desapareixeria el concepte de realitat, només ens restaria parlar del nostre coneixement, l’activitat del subjecte. I a la vegada en una metafísica irrealista es fondria la noció de veritat, i només quedaria parlar de sistemes de coneixement que dependrien exclusivament de la utilitat, dels seus èxits. Per què la por a la “veritat”? Perquè acceptar-la voldria dir entendre que hi ha quelcom constant i etern, i al seu lloc només es podria parlar d’acceptació i correcció com a quelcom momentani. En aquest sentit, l’irrealista concep el coneixement com un acte creatiu, imaginatiu per garantir-se mínimament unes explicacions, i no pas com un “des-cobriment”.
Realisme i irrealisme metafísic, serien, doncs, a grans pinzellades, les dues possibilitats d’enfrontar-nos a la pregunta sobre si és real la realitat. Però, cal que ens preguntem per allò que és real? O més ben dit, qui no s’ho ha plantejat mai?
“L’objecte real és en efecte invisible, incognoscible, en la mesura en què és singular, cap representació pot aportar el seu coneixement a través d’una rèplica.”
Clément Rosset
Però vivim en un món de rèpliques, de miralls que es reflecteixen mútuament sense que sapiguem quin és el referent original.
