Jordi Cumplido | Actualitzat el 05/08/2013

Emprenedors?

A finals del segle XVIII, les revolucions burgeses europees van aconseguir derrocar les monarquies absolutistes i van edificar un nou règim fonamentat en els supòsits teòrics del moviment intel·lectual de la Il·lustració. Els tres principis que resumeixen el règim liberal primerenc i, per tant, el més purista són els del lema que van aixecar els francesos en la seva revolució i que, en contra del que es pensa, no eren els de llibertat, igualtat i fraternitat, sinó que, en un principi, va ser els de llibertat, igualtat i propietat.
 
Aquell primer liberalisme creia que l'home era lliure perquè, en el nou règim, no hi havia un estat que restringís la capacitat dels homes per crear riquesa. I creia en la igualtat, però no en un sentit anivellador, sinó com una mera igualtat jurídica davant de la llei partint de la premissa que la desigualtat social és quelcom natural. Finalment, també defensava la propietat privada, no només com un dret, sinó com una ambició, quelcom a què l'home ha d'aspirar per aconseguir la felicitat. A mitjan segle XIX, i per por de l'avanç del marxisme arreu d'Europa, els governs liberals van anar aprovant un seguit de mesures reguladores que eixamplaven la capacitat d'intervenció de l'estat, però sempre en un vessant reformista. Era el naixement de l'estat social i democràtic de dret.

Valgui aquesta curta i barroera introducció per alertar de com n’arriba a ser de perjudicial el liberalisme en el seu estat més pur. El liberalisme corrou allò més positiu que es troba en les societats humanes que, en el seu estat més primitiu, ja vivien i treballaven de forma col·lectiva i cooperativa. Per contra, infon en l'ésser humà allò més negatiu que amaga la seva ànima: l'individualisme, l'egoisme i la crueltat amb els seus similars.

La mort de l'estat social i democràtic de dret és el triomf del neoliberalisme que, ja sense el temor al comunisme i totalment desinhibit, desplega un sistema de relacions humanes i econòmiques basat en el creixement il·limitat i la desigualtat creixent. El capitalisme és el sistema que, proporcionalment, ha generat més mort i sofriment al llarg de la història. Per això, és profundament repulsiu cert discurs que deïfica l'empresa i la propietat privada i que té en la paraula "emprenedoria" el bord eufemisme de la desigualtat i l'individualisme.

Sí, aquest és un article que respon humilment al de Maurici Perramon: "Emprendre, l'assignatura pendent". Començaré per recordar que, com a norma general, els països que en els últims cinquanta anys han experimentat una projecció de països pobre a rics (el que s'anomenen països emergents) sustenten la producció d'una enorme riquesa en una muntanya de misèria i sofriment. Brasil ha deixat al descobert recentment les seves vergonyes intentant amagar les faveles durant la Copa Confederacions de futbol per no deixar de ser el país admirable que exemplifica les bondats d'un capitalisme que porta progrés. Fixar-se en les dades de renda “per càpita” i altres indicadors universals només amaguen la realitat. Es traça una mitjana sense tenir en compte com de rics són uns pocs i com de miserables, la majoria. En Maurici, o qualsevol altre neoliberal als quals agrada passejar aquest tipus de dades, haurien de lloar l’stalinisme quan, observant les dades macroeconòmiques de la URSS als anys trenta, ens adonem que els beneficis eren enormes. És clar que els plans quinquennals soviètics es van forjar sobre el treball esclau de molts pagesos i rius de sang i sofriment.

Dit això, em vull centrar en això que s'anomena emprenedoria. Em sobta, primer, que lluny d'amagar el cap sota l'ala, els neoliberals més furibunds inflin pit i encara ens vulguin fer creure que la malaltia de la crisi provocada pel virus que ells mateixos han inoculat a l'economia amb la dèria de la desregulació, es curarà amb la seva pròpia recepta. No és una crisi, és el sistema, i d'una crisi del capitalisme se n'ha de sortir amb un socialisme reforçat que consolidi els grans capitals de la societat: la solidaritat, la cooperació i la col·lectivitat.

El discurs de defensa de l'empresa com un tòtem i del patró com un pare que dóna de menjar als seus fills; l'empresa com la família, cansa i és nociu. Els empresaris d'aquest país, amb algunes excepcions, també van pujar damunt la bombolla i, un cop desinflada, s'hi han quedat, però han expulsat els treballadors. Cal dir que les empreses, davant del drama de la crisi, han prioritzat el marge de benefici davant dels drets dels seus treballadors. Contra la imatge que s'està creant, per cada empresari que sofreix hi ha milers i milions de treballadors amb una vida arruïnada. Això sense explicar, crec que no cal, que hi ha una elit econòmica perenne en el nostre país que no ha perdut qualitat de vida.

Finalment, i aquí hi ha el rovell de l'ou, cal desmentir l'eufemisme de l'emprenedoria. Una paraula que es repeteix fins a l’avorriment i que hem assumit com quelcom positiu. Ho plantejaré en positiu i per analogia. Als anys cinquanta i com a resposta al model capitalista dels Estats Units, la Unió Soviètica va aplicar als països d'Europa de l'est un innovador model. Va convertir aquests països eminentment agraris en centres industrials de primer nivell amb una fórmula senzilla. Es va estendre l'educació a totes les capes de la societat per propiciar que els estudiants millor preparats poguessin dirigir l'administració i les principals indústries del país. Així, per primera vegada en la seva història, els camperols empobrits de països com Romania i Bulgària veien els seus fills a la universitat i amb una important projecció de futur. Les seves van ser societats amb una eficiència industrial sense pal·liatius, amb elevades ràtios d'igualtat social i un alt grau de satisfacció de la ciutadania. Per cert, quan el sistema soviètic es va enfonsar, els millors enginyers búlgars, romanesos, ucraïnesos, polonesos o hongaresos van emigrar al món lliure. A països com els Estats Units, on van acabar treballant de taxistes o escombriaires.
 
A tall de conclusió, la panacea de l'emprenedoria és un recurs per adoctrinar de forma subliminal els joves de classe mitja perquè assumeixin el rol de la competitivitat en una societat individualista. Llegint l'article del Maurici Perramon, hom creuria que Espanya és la Unió Soviètica i, ai las! quina Unió Soviètica tan curiosa, amb reformes laborals que condemnen els treballadors a la misèria, un atur estructural que genera pobresa on ja n'hi havia i una economia que salva els bancs, blinda els especuladors i perdona les grans fortunes. La Unió Soviètica ja es va esfondrar fa un quart de segle, Maurici; el que s'està enfonsant ara és el teu sistema.

COMENTARIS

Responent
Jordi Cumplido, 05/08/2013, 22:32

Agraeixo les paraules del Carles Claret, per mi és un luxe poder dir la meva al Pou. I també m'agrada poder llegir articles que em generen contradicció, perplexitat i rebuig, i poder-los respondre. És una àgora molt interessant.

Vull dir que vaig escriure aquest article a raig, endut per la passió i la ràbia (ben entesa) interna, però no vaig poder-lo revisar, corregir i quadrar amb la perfecció que m'hagués agradat. Problemes de temps. Noto que algunes coses s'han quedat al tinter i que d'altres han quedat massa tallant i grandiloqüents. Però estic molt satisfet perquè es percep el missatge que jo volia transmetre.

No es tracta que la paraula "emprenedor" sigui dolenta; és bo que la gent jove tingui iniciatives, que s'uneixi per crear projectes. El que jo critico és l'ús abusiu que es dóna a aquesta paraula avui en dia, i que el sistema l'utilitzi a tot arreu i per tot. Per començar, el seu concepte d'emprenedor és fals perquè (també amb exepcions) qui pot emprender és sempre qui té recursos per fer-ho. Als barris deprimits de qualsevol ciutat no n'hi ha d'emprenedors... per què? El que es deixa de dir el Maurici Perramon és que la base de tot plegat seria la igualtat d'oportunitats, que avui en dia és un miratge... En segon lloc, la frase que cita l'anònim vol dir que quan ens matxaquen amb l'"emprenedoria" en realitat ens estan dient: sigues competitiu! busca el màxim benefici! procura generar riquesa! Una última reflexió al respecte: hi ha algunes desenes de persones que a Manresa treballen en un espai autogestionat, l'Ateneu Popular La Sèquia, per generar alternatives constructives al capitalisme. Gasten hores del seu temps lliure de forma altruïsta però la seva riquesa no es mesura en diners. Són emprenedors? Segons la vostra idea d'emprendors, no...

No em vull allargar, però necessito fer una última reflexió. És important entendre que defensar una organització socialista de la societat no suposa traslladar-se a l'època dels dinosaures, ni molt menys. És un discurs que ja cansa. Al costat d'uns partits comunistes ortodoxos que encara defensen el model estalinista, hi ha forces polítiques socialistes que han renovat el discurs i que entenen que en una societat nova i més complexa les alternatives han de ser noves i complexes. Per exemple, l'esquerra independentista a Catalunya, en la qual per cert no milito.

Quan jo critico l'empresa (i ho hauria d'haver especificat, és cert, error meu) no ho puc englobar tot. La petita i mitjana empresa és un entramat complex dins el qual hi ha moltes coses bones i positives. Quan Marx parlava d'acabar amb la propietat i alguns el criticaven, ell s'hi tornava dient: tota la propietat no! La propietat del petit camperol, la propietat del treballador, aquesta propietat no la podem abolir! Això vol dir que hi ha una propietat que compleix una funció social i que és legitima, i una petita empresa pot tenir un caràcter positiu per a la societat. No és a aquesta empresa de la que jo parlo.

Per ara, això és tot. Salutacions i gràcies
Un bon debat
Carles Claret, 05/08/2013, 16:34

Benvolguts i Ànonim (com m’agradria que tots ens identifiquéssim...):

L’objectiu d’aquest portal és, precisament, el de debatre idees al voltant de les realitats socials a casa nostra. Com a editor d’aquest espai, estic molt satisfet de comptar amb les opinions d’un jove com el Jordi Cumplido. S’hi pot estar d’acord o no, però els seus comentaris són argumentats i rigorosos.

De la mateixa manera, Maurici Perramon ha començat a col•laborar en el nostre/vostre mitjà donant una visió que, pel que veiem, també mereix tot tipus de comentaris. Per últim, els comentaris vinguts des de la xarxa, quan són com l’anterior, també contribueixen a enriquir el diàleg i copsar tot l’espectre de pensament i ideologia.

Personalment, i sense ser un expert en economia, penso que les postures radicals davant l’actual conjuntura no són bones. Tant el sistema capitalista (cruent i desequilibrador en els preceptes més neoliberals) com el socialista (sovint massa idíl•lic quan del que es tracta és de gestionar realitats força més complexes) s’estavellen sovint a l’hora de buscar solucions davant l’actual crisi.
Estem d’acord amb la necessitat de fer foc nou. De refundar. De buscar sistemes més equitatius que recullin el millor de l’autoregulació dels mercats i la intervenció de les institucions per garantir la igualtat d’oportunitats. Un estadi complex, sens dubte.

Pel que fa a la condemna absoluta de l’emprenedoria del company Cumplido, certament hi ha matisos. Emprendre també és iniciar un projecte cooperatiu o un règim de societat en què, a través de diferents rols (no necessàriament els maniqueus de capitalista i treballador o explotador i explotat), es poden tirar endavant projectes prou competitius i socialment paritaris.

En fi, tot sigui per fer bullir l’olla. Gràcies a tots plegats, i endavant!

Director ePD
Segur?
Anònim, 05/08/2013, 14:34

"la panacea de l'emprenedoria és un recurs per adoctrinar de forma subliminal els joves de classe mitja perquè assumeixin el rol de la competitivitat en una societat individualista."

Penso que t'endeixes a encapsar un concepte molt ampli en dues línies i d'una forma molt negativa. Ja que la realitat és que els joves s'uneixen per poder tirar endavant projectes i crear sinergies.

També et puc dir que l'empresari, tot i que anomenes "exepcions" però et centres en els casos més negatius, novement, són persones que no poden produir sense els treballadors per tant són un imprescindible.

La situació actual ha esdevingut nova per a tothom, s'han près decisions encertades i altres no tant, però estem davant d'un guió no escrit i el teu discurs s'aproxima al dels dinosaures que fa temps que gestionen les comsions obreres, amb por davant del futur, que no pas al d'un jove que hauria de veure que gràcies al canvi que s'està produïnt ho tenim tot per fer novament.

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Jordi Cumplido@cumplido Nascut el 1986. Manresà. Llicenciat en Periodisme i en Història, ambdues a la Universitat Autònoma de Barcelona, i durant un any a la Universidad Autónoma de Madrid. Com a periodista, ha treballat de redactor de Societat i Cultures durant sis anys al diari Regió7. Com a historiador, actualment, emprèn projectes d'estudi del passat balcànic i de l'Europa de l’Est. Dels viatges als Balcans, també n'ha escrit alguns articles com "Una frontera per a Kosovo". Milita a l'organització política Endavant-OSAN.
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.